Bon dia,

Cançó eròtica que hem tret entre ma mare (1943) i jo (1971), hui, 31 de juliol del 2025, per telèfon, i que jo l’havia recordada parcialment fa uns dies, arran de l’estudi sobre cançons del llibre “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), publicat en 1947.

Segons ma mare, la cantaven, si més no, els avis, o siga, persones que haurien nascut en el darrer quart del segle XIX.

Adduirem que no figurava en Internet, ni en Facebook:

<<AMPARITO, DEL MEU COR

“— Amparito del meu cor: 

no me faces mala cara, 

que, de veure’t (*), em fas por”.

 

“— Al sentir la parauleta, 

m’arreà (**) una bufetâ 

que em deixà p’a menjar sopes 

una bona temporâ”.

 

“— No sigues aixina, 

fes-te cap allà, 

no em dóna la gana 

amb una coixa festejar. 

 

No sigues aixina, 

vés a l’hospital, 

que t’arreglen eixa cama,

que pareix una canal”.

 

Torta, cega, muda i coixa,

pareix un mapa mundial:

si passa un carro d’escombros (***),

segur que la tirarà>>.

 

 

 

(*) En la pronunciació popular, “vore’t”.

(**) Aquest castellanisme es pot substituir per “em foté” i no afecta la música.

(***) Hi ha la forma genuïna i popular “runes”.

Hem emprat l’accent ^ per a indicar reducció: ‘bufetada’, ‘temporada’…

 

Finalment, ma mare m’ha dit que, en relació amb una cançó popular en què unes xiques cusen una bragueta d’un home, una germana de sa àvia materna, quin nomia Patrocinio (“la tia Patrocinio”), una vegada agafà roba, la plegà i, com que veié que n’hi havia una amb un tall, el cosí.

Per això, quan el germà menut de ma mare (1940) intentà posar-se aquella robeta, no podia traure el pardalet per a pixar (“un calçotet amb tall”). Era un slip modern, en una època en què, com m’ha adduït, “Els calçotets duien calçotets amb camals o llargs”, alguns, fins a passar el genoll i tot.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

L’enregistrament de veu és de hui.