Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre les enganyifes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 27 de juny del 2025 comentaren “No” (Àngels Salvador), “Només pel 28 de desembre, dia dels Innocents” (Àngels Sanas Corcoy), “Pense que creien que era cosa de xiquets; les mentides era una altra cosa…
A la Safor, era com un ‘joc’ de xiquets: petites mentides” (Josep Ferrer Ferrer),“‘Això que diuen, em sembla que és una enganyifa!!’, ‘Aquell passavolant venent aquells pòlvors. Segur que és una enganyifa més!'” (Daniel Gros), “Si et refereixes a mentides, eren intolerables. Ara bé: si et refereixes a bromes, en mesura. La dels Sants Innocents, fins i tot, m’animava” (Montserrat Cortadella), a qui indicàrem que ens referíem a mentires; “Recomanava, als qui érem criatures, que no féssim mai cas de persones que no coneixíem i, sobretot, que no agaféssim mai un caramel. Era perillós t’emmetzinaven i t’adormien o se t’emportaven tot explicant coses… i XAP!, ja no sabies on eres.
I sempre ho repetien” (Anna Babra), “Bon dia.
Generalment, alabaven l’enginy de l’estafador i es burlaven de l’incaut a qui havien estafat.” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,
A les padrines, això de les enganyifes no els agradava gens ni mica. De vegades, com que era una xicoteta, ho feia i sempre em renyaven. Em deien que vindria un home i se m’emportaria.
Elles deien que la mentida tenia les potes molt curtes i que s’agafava abans un mentider que un coix. També deien que, amb la veritat, pots anar a tot arreu i que, a qui no li agradava, doncs, que no me’n fiés .
I bé: he procurat seguir els seus consells, tot i que sí que he dit alguna enganyifa” (Contxi Enjuanes Carrera), “A casa, ens ensenyaven a no mentir. Era molt sagrat.
I les enganyifes de caire juganer es donaven de tant en tant: mentre a un li’n feien, sempre hi havia algun adult per allà que deia amb veu fluixeta ‘No et deixis enganyar’.
També hi havia qui li agradava fer enganyifes, però no tenia paciència per entomar-les quan se li’n feien a ell” (Joana Cabiscol Calvès), “Les enganyifes, segons els avis, eren un caure per manca de no pensar” (Lydia Quera), “Doncs… ull viu!!!” (Roser Canals Costa).
Adduirem que, en la pàgina 257 del llibre “Les famílies més antigues de Catalunya”, de la col·lecció “Arrelats” i editat per Edicions Sidillà en el 2021, es pot llegir “Si un any hi havia una bona collita, la meitat se la gastaven arreglant la façana, però l’altra meitat se la guardaven per quan no en tinguessin. Estava molt integrada la cultura de l’esforç, la cultura del treball… La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell que va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mals vistes”.
Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2025 em digué que es toleraven les associades amb “Els Reis, quan venien els Reis. Igual que les dels Innocents: no es feien amb malíccia”. A més, sobre el caramel de què parlava Anna Babra, ens comentà “Perquè, aleshores, es menjaven menys caramels. Això era típic”. I, en nexe amb l’escrit de Lydia Quera, m’afegí que els majors aprofitaven l’ocasió perquè els xiquets no fossen enganyats.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
