Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a gaudir dels xicotets detalls? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 9 de maig del 2025 ens escrigueren “Els petits detalls sempre han sigut importants a casa. S’ha de ser agraït” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Saber apreciar les coses o els gestos senzills que ens feien sentir bé” (Daniel Gros), “La meua àvia em parlava del saginer; segrestava xiquets per fabricar sabó” (Lurdes Gaspar), “Jo no. Vaig aprendre jo sola” (Àngels Sanas Corcoy), “No. La meva, no; al contrari, pot ser pel seu caràcter. No ho sé” (Josep Ferrer Ferrer), “Compartir, saps que sempre és millor!!!” (Marcel Pujolasus Bassachs), “Sí” (Fermin Carbonell Barbera), “Sempre són bons, els consells de la mare. Sí, i que jo en feia!! Deia: ‘La vida és curta: cal aprofitar-la!!'” (Roser Canals Costa), “Sí. I molt bé. Ens deien que la nostra seguretat estava en les ganes de donar allò que oferíem si els estimàvem: besos i abraçades” (Lydia Quera), “Que jo recordi, eren dones més aviat sofertes i severes” (Xec Riudavets Cavaller), “Les meves padrines i els meus pares ja fa anys que partiren. Els meus pares varen néixer (1912). Moriren a setanta-un i a vuitanta-cinc anys.
Ara jo sóc mare i àvia. Ja no recordo massa coses.
L’educació entre nins i nines era abismal. Tant a casa, com a l’escola” (Catalina Portell Buades), a qui comentí que “L’educació escolar que reberen els nascuts després de la guerra (1935-1939) fou molt diferent a l’educació que, en general, rebien en casa, en el barri i en la vila, la que podríem dir, sobretot, quotidiana i per a la vida.
En molts casos en què han exposat diferències entre nascuts en els anys quaranta i cinquanta del segle XX i els seus avis (padrins o padrines), les de les generacions anteriors gaudiren de major llibertat i de major respecte com a persones i eren més arriscats”, “Una rosca de pa torrat amb all, quan els diumenges tornàvem del cinema. Era… celestial!
A la vora de la llar” (Josep F. Nogués), “Gràcies, no tinc prou informació de les àvies, però ho miraré” (Maite Alastruey Pérez), “Doncs sí. Em varen ensenyar la valor de les coses i dels petits detalls. Érem una família molt humil.
Quan em varen operar del càncer del coll, en agraïment, vaig comprar diversos presents. El que vaig donar a la doctora que em va operar era un petit penjoll per al coll. Quan el va obrir, em va dir ‘Montserrat: ets molt detallista'” (Montserrat Cortadella).
Finalment, ma mare, el 9 de maig del 2025, per telèfon, ens digué que, com havia indicat Rosó Garcia Clotet, en la vida, calia ser agraït.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
