Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vols comentaven sobre la poesia popular? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quan a missatges, el 3 de maig del 2025 escrigueren “La meva mare en va escriure alguna. En valencià i en castellà.
També feia ús (com a dites i segons la situació) d’algun vers conegut, el qual repetia i t’alliçonava, normalment, en valencià” (Tonet Escrivà), “La poesia sempre era estimada a casa i, a totes les festes, no faltava. I, amb imaginació, la lletra sortia dels nostres cors” (Lydia Quera),“Sí. Tenia un avi: l’agradava la música i la poesia” (Àngels Sanas Corcoy), “Si. Sobretot, d’en Jacint Verdaguer” (Joan Prió Piñol), “En tenien poc coneixement. Gloses, sí, però les coneixien poc. Sabien del glosat menorquí, que és improvisat, però poca cosa més” (Xec Riudavets Cavaller), “No feia falta, ja que, a l’escola, era normal aprendre’n una i, cada dissabte li tocava recitar-ne a una. I, per Nadal, en recitàvem una davant de tooots. Com més antiga, llarga i amb bona expressió” (Montserrat Cortadella), “A casa, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Sí: la mare era molt aficionada a la poesia” (Àngels Salvador), “No estaven especialment interessades amb poesia popular o d’altri… L’àvia Teresa prou feina tenia a administrar la hisenda…

La mama em va posar en un internat…: no podia atendre’m. Estava sola, era infermera a l’Hospital del Mar…

En venir a Reus, infermera a la Clínica Montserrat…. Feia més hores que un rellotge…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Abans teníem més poetes i més persones polivalents…!!!” (Marcel Pujolasus Bassachs), “No és que en parlessin, però sí que em facilitaven llibres de poesia i, fins i tot, l’àvia materna me les recitava (de memòria,algunes d’elles)” (Rosó Garcia Clotet), “Petites rondalles o versos… Frases enginyoses populars…” (Daniel Gros), “Sí. Sempre m’ensenyaven alguna poesia. Em parlaven d’un home del poble que sempre escrivia poemes, dites populars. I el meu iaio era un d’ells. Inventaven cançonetes que rimaven… El meu iaio li deien Nelo i era molt bru. Quan cantaven, una de les estrofes que ell cantava deia:

‘Per negre que siga Nelo,

no el teniu que despreciar.

Més negres són les bacores 

i són bones per a menjar’.

Cantaven cobles i tocaven la guitarra i la bandúrria… Això m’ho contava mà mare, quan jo era una xiqueta” (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 3 de maig del 2025 plasmaren “Ses rondalles, sí” (Maria Galmes Mascaró), “No. Cantava alguna cançó i prou” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “L’àvia tenia gran memòria! De joveneta, a casa seva, feien funcions de teatre, sarsuela…I eren treballadores tèxtils a la fàbrica! En sabia moltes, totes en català, llevat de la de ‘cien cañones por banda'” (Quima Estrada Duran).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 3 de maig del 2025 em digué que no i que, “En ma casa, mon pare [, nascut en 1906,] sempre tenia algun llibre: ens el llegia, ens el comentava. Després, quan prenies la Comunió, en casa, et feien aprendre una poesia”. També ha agregat “El que era molt cantadoret era mon pare. I mon pare, en el camp….En canvi, ma mare, per a les labors”. A més, m’ha dit que, quan prenguí la Comunió, un cosí de mon pare em donà un llibre de poesies festives i li he afegit que, “amb nou anys, poguí començar a llegir poesia festiva valenciana, del mislater Maties Ruiç Esteve, nascut en el darrer quart del segle XIX”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.