Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿rebien bé els xiquets en casa? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 30 de maig del 2025 ens comentaren “Sí, però vigilats en les festes de ballaruga o de celebrar onomàstiques” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,
La meva mare va néixer al 1908. Una gran dona amb un gran caràcter i rebia a tothom (grans i petits) amb molt afecte. Era estimada per tots. Casa nostra sempre plena de mainada i tots contents” (Carme Escorcia Carreras), a qui escriguérem “Ma àvia materna (1910) era molt oberta i, als néts, ens solia oferir (somrient) una rosquilleta”, “Sí. I tant! I, tot i ser molt xicotet, recorde l’estima. Ens rebien com si fos un dia de festa major” (Enrique Julio Fort Jover), “Bon dia,
A la meua àvia, no li agradaven les meues cosines. Als altres néts, tampoc els volia massa. No venien quan era a ma casa” (Lurdes Gaspar), “La meua avia, sí” (Francesc Pedrós Ferrando), “Síííí. Sempre” (Àngels Sanas Corcoy), “Lluís. Bon dia,
I tant! Les àvies (o padrines) sempre van rebre molt bé els xiquets a casa. Ma mare va néixer el dia dels Reis del 1923. Mes àvies (o padrines) van néixer ben bé trenta anys abans i elles tenien molt bé els xiquets a casa” (Ramona Ibarra), “Sí. La meua, nascuda el 1897, sempre ens feia una rosca de pa torrat amb all a la llar els diumenges, quan eixíem del cinema, que era glòria pura” (Josep F. Nogués), “No. La mare no volia cap nen perquè era una persona maniàtica de la netedat i no volia que s’embrutés res” (Àngels Salvador), “Bon dia,
Eren, més aviat, eixutes i circumspectes, però arribaven a somriure” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant! Jo sempre era a casa de la iaia. Em va ensenyar a fer vestidets per a les nines amb la màquina de cosir, a fer mitja, entre altres coses! I també, durant uns certs dies, jo restava a dinar” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “En la meua família, hi havia de tot. Igual arribaves i tot eren crits d’alegria, igual et miraven com una molèstia, igual et feien un posat afectuós. Això anava segons el caràcter (o l’experiència) amb xiquets (o amb el xiquet en qüestió, que també). Com més creixies, pitjor, és clar, perquè ja començaves a tenir fama de mogut o d’allò que la tinguesses” (Joan Colera), “Algunes, sí; i d’altres, no sempre els vénia bé. Els meus comentaris gairebé sempre són ‘SÍ’ i ‘NO’ perquè les àvies eren diferents. La mare del pare, extraordinària en tots senys; l’altra…” (Anna Babra), “Bona nit, Lluís,
Sííí. Rebien mooolt bé tota la mainada; si érem molt petits, la mama i la iaia m’ajudaven a saber jugar i a compartir-ho toot si ens donaven berenar, les joguines…
De més gran, quan entraven els amics per la porta, les dues ‘Eiii! Vigileu amb el xivarri i no feu cap destrossa’. Teníem un tocadiscs i, amb la finestra oberta del celobert, escoltàvem i escoltaven als que no els havien deixat venir. La mama ens entrava una botella de ‘Zarzaparrilla 10001’.
Mentre t’ho escric, sóc dins d’aquella cambra” (Montserrat Cortadella), “No es va posar mai el cas, mai” (Lucila Grau), “Sí” (Eusebia Rayó Ferrer).
En el meu mur, el 30 de maig del 2025 posaren “Bon dia,
No. Havien de venir amb la família i, com aquell que diu, amb referències” (Contxi Enjuanes Carrera).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
