La literatura matriarcal en poemes de Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877).
El 9 de maig del 2025, després de llegir un escrit que l’amiga Ma. Teresa Hortoneda (1931) havia posat en el seu mur de Facebook, trobàrem que la dona de qui parlava, havia estat una poetessa catalana que visqué en el segle XIX: Isabel de Villamartín Thomàs (1837-1877), autora del poema “Clemència Isaura”.
Aquesta escriptora participà en els Jocs Florals de 1859 celebrats en la ciutat de Barcelona, els primers que tenien lloc després de molts segles i, a més, amb la protecció de les autoritats civils i de les eclesiàstiques.
Tot seguit, passem a l’entrada “Jocs Florals de Barcelona en 1859/Clemencia Isaura” (https://ca.wikisource.org/wiki/Jochs_Florals_de_Barcelona_en_1859/Clemencia_Isaura), la qual figura en la web “Viquitexts”. Com a agraïments al suport, el poema va menat “Als distingits i honorables mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona en lo any de 1859”. El text diu inicial diu així:
“ENDREÇA.
Nobles senyors del Consistori Gai
al geni català, de la victòria
noves regions li obriu i nou espai.
Puix feu reviure l’oblidada història (…).
Aquesta llegenda està escrita segons la història de Clemència Isaura, tal com conta M. De Fouy, acadèmic francès en sa obra L’eremite en province. Atès lo que diuen lo referit escriptor i altres biògrafs de Clemència Isaura, sembla fora de dubte que Raül, fills del comte Raimon, tingué amors amb donya Clemència i que aqueixa, després de la mort de son amant en la guerra del comtat d’Artois, renovà lo vot que un dia havia fet sa mare i consagrà part de sa fortuna a ressuscitar los Jocs Florals, donant-los nova vida i esplendor”.
Després, passa a la llegenda sobre Clemència Isaura, personatge mític mort cap a l’any 1500, a qui una llegenda en fa esment com a creadora dels primers Jocs Florals a Tolosa i, ben mirat, l’autora comença per la part geogràfica:
“No molt distant de Tolosa,
que és la ciutat pal·ladiana,
que és ciutat rica en records,
com rica en flors és sa plana,
i que, per ser tant hermosa,
Déu li donà, com a gràcia,
dolces brises per son front,
hermoses flors per sa falda
i li posà lo Garona
per son miralls a les planes:
no molt distant de Tolosa
i, al bell peu d’una muntanya,
hi havia un castell famós
per lo que d’ell se contava”.
En unes quantes de les estrofes vinents, comenta que, enmig d’aquell indret, en què abundava la tristor (la qual, ací, podria representar la situació de la llengua catalana arran dels decrets de Nova Planta en el primer quart del segle XVIII),
“una hermosa perla guarda,
d’una donzella el castell,
n’és en lo palau i morada,
que allí retirada viu
la bella Clemència Isaura
(…) en companyia de sa dida
que ha cuidat la sua infància”.
Potser aquesta mare de llet, al mateix temps, facilità que la xiqueta soltàs la seua creativitat:
“La música i la poesia
són ses joies estimades
i, amb lo cor i pensament,
adora la ciència gaia.
Se troba en aquella edat
en què lo pit se dilata
i, desitjant viu lo cor,
sense saber què li falta
Ella no té a qui estimar,
puix viu trista i solitària,
per això, a les flors consagra.”
I, com en la tradició matriarcalista, és de nit quan s’aplana l’escriptura i quan la jove és més feliç, en contacte amb la natura, la qual li dóna vida:
“baixa joiosa al jardí,
al jardí de sa morada
que, cenyit de cerca viva,
sos plantells de flors li aguarda.
I, llavors, li sembla veure
que les flors i que les plantes,
tot murmurant d’alegria,
amorosament s’enllacen
com per formar-li catifes
perquè ella hi pose ses plantes”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
