Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a emparar els més febles? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 16 de maig del 2025 posaren “Això, sempre. Ara també se sol fer” (Àngels Sanas Corcoy), “A casa els avis materns, en un barri de Barcelona, tenien dues persones pobres per fer-les-hi almoina setmanal. Els avis eren ateus republicans i separatistes, però donaven una o dues pessetes a cada pobre, un cop a la setmana. Eren els anys 1953 a 1959…
Van tenir recollida a casa una senyora gran, veïna, qui es trobava sense llar. Va estar uns cinc mesos amb els avis, fins que van venir uns familiars de la senyora i se la van endur amb ells…
Havien passat una guerra, eren temps difícils i, de casos com aquests, n’hi va haver molts…” (Joan Marrugat), “Sí. Ens van ensenyar a respectar tothom i a ajudar els més febles, sobretot, amb l’exemple” (Rosó Garcia Clotet), “Sí, sí, Lluís. Anava amb l’ensenyança: fe, esperança i caritat” (Montserrat Cortadella), “Sempre a favor dels pobres, dels febles i dels malalts!!!” (Roser Canals Costa), “Bon dia,
En temps de fam, crec que no tenien gaire temps de pensar en els febles. Si podien fer una favor, la feien, però prou” (Xec Riudavets Cavaller), “Aleshores, en el meu cas, érem tots febles. Per tant, érem nosaltres qui havíem de ser emparats.
Jo vaig tindre sort perquè, gràcies a les gestions de ma mare, amb un familiar rector, vaig aconseguir una beca per a estudiar en els Escolapis, el batxillerat. Et parle de l’any 1958″ (Josep Fontestad Molina), a qui comentàrem que “El tema de l’empar no es redueix a l’econòmic. Ens han comentat sobre dones nascudes abans de 1920 que volien haver estudiat i que la guerra els ho trencà.
Com em digué, una vegada, una assistent social, lo mal no és estar sol, sinó sentir-se sol.
Les respostes, ara per ara, són prou obertes”, “Sí” (Lliris Picó Carbonell), “Sí. I a creure els majors” (Vicent DE LA Torre), “Sí. Sempre” (Eusebia Rayó Ferrer), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Si, sempre. A més, jo ho he vist amb els avis, qui, dels seus camps, donaven molta cosa per menjar a veïns o a gent que passava per casa, ja que tenien una petita pensió i taverna. Segons ells, era un deure ajudar amb tot el que es podia” (Lydia Quera), “Això sí, la mama sempre em deia ‘Compte nena: no vagis de pressa si hi ha una persona gran prop teu… Ajuda-la a traspassar el carrer…
Si ha nens petits, també: vés amb compte…’.
Et diré… que, una vegada al mes, la mama convidava un vellet o una velleta residents a les germanetes dels pobres…” (Maria Teresa Márquez Bartolomé).
Afegirem que ma mare, el 16 de maig del 2025, per telèfon, em digué “L’àvia Paca, mare de l’àvia Paquita (1909), l’avi Luis [, 1909; el pare del pare] i l’oncle Fernando duien el taller. L’àvia Paca n’era ama perquè era la dona de l’amo que havia mort. Cobrava dos jornals.
L’àvia Paca decidí que el fill major de cada casa estudiara [ = estudiàs] (Fernando i el pare, Enrique-Luis). Fou l’àvia Paca qui pagà les dues carreres, les dels dos néts.
I ací només entrava el jornal de l’avi Luis”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
