Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vivien com si fossen un tronc comú? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 12 d’abril posaren “Els meus records dels anys cinquanta [ del segle XX] són: com que havien passat la por i les misèries de la guerra [ 1936-1939], les dones de casa practicaven la familiaritat amb les àvies, amb les germanes, amb les cunyades, amb les tietes… Cada setmana (o cada quinze dies), unes i altres ens visitaven i s’estaven a dinar o a berenar…
Hi havia un sentiment de pertinença familiar, i els menuts sentíem històries i relats llegendaris de les besàvies de Tarragona i de les ties de Buenos Aires…
Els jovenets apercebíem un fort seny de pertànyer a la família” (Joan Marrugat).
Quant a missatges, el 12 d’abril del 2025 ens escrigueren “Sí” (Francisca Farre), “Si. La meva àvia va bastir un edifici amb un departament per a cada filla. Totes juntes, porta a porta. I això, cara a fora, per a la gent de la vila, estava meravellós —per a mi, també, una familia extensa i grossa, plena de cosins i vida—.
Però, per dins, les germanes s’arrapaven. Ja saps com funciona la vida real: com a Zorba el Grec. Realment, un desastre, si ho mirem d’eixa perspectiva” (Xavi Portalés), “No crec: la mare era molt d’ella, no sé com explicar-ho. Personalista? Independent? No: ella era ella, estava per damunt de tot… Era molt seua. No es parlar mal de ma mare. Crec que la retracte.
Lluís, perdona: quan parle amb tu, és com si parlara amb mi. No sé si et sap greu: pense que aquestes converses ens acosten… Deu ser cosa de major” (Josep Ferrer Ferrer), “Tinc una anècdota respecte a la meua època de estudiant. Van venir a l’Escola d’Enginyeria Tècnica d’Alcoi als anys 1969, 1970 i 1971 un grup de bascs que pertanyien a la Congregació de La Salle. Entre ells, barrejats, hi havia algun membre d’ETA, amagat. Doncs ells, malgrat la cobertura que els donaven els frares, no se n’amagaven, de res, i, a la mínima, se manifestaven.
Arran de açò, vaig fer el comentari a un conegut, qui va dir que l’ETA va nàixer a un convent de frares comunistes del País Basc de França i jo li vaig dir ‘Totes les congregacions de frares i de monges practiquen el verdader comunisme: al si de sa congregació, obligats pel vot de pobresa que fan” (Antonio Bernabéu Pérez), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Mira: vivien amb tota alegria, novetat. I les converses, fluïdes, perquè sempre tenien a qui ajudar i això els donava bona vida” (Lydia Quera), “La mama compartia més les idees. La iaia, no tant: anava més a la seva (era més generala)” (Montserrat Cortadella).
En el grup “Records del nostre passat”, el 12 d’abril del 2025 plasmaren “Tinc unes peces que les cuido com a relíquies (que ho són)” (Carme Redo Pons).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
