Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com definien el llaurador (pagès)? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 5 d’abril del 2025 escrigueren “La meva mare, nascuda el 1904, sempre definia els pagesos (o llauradors), com a persones sàvies. Suposo que els havia observats, perquè ella era, d’ençà de molt petita, de Barcelona, malgrat haver nascut a València” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Com a llaurador que sóc, mai he sentit la necessitat de demanar-m’ho. Ni el meu pare (del 1931), ni son pare (l’avi Vicent, de 1885)” (Manuel Asensi), “Per a ells (i per a nosaltres), sempre considerats com a bona gent i treballadors, amants de la terra, generosos i res era seu: els agradava compartir i donar. Jo ho trobo a faltar, ja no en tinc ningú vinculat” (Montserrat Cortadella).
En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 5 d’abril del 2025 ens plasmaren “La meua iaia deia que eren gent sense diners, que no passaven fam” (Mati Sancho), a qui comentàrem que “Hi havia prou costum de fer barates, intercanvi de favors”; “La meua àvia va nàixer el 1893. Vejam: l’estalvi era el principal recurs, per si un any la collita no era bona. Això i l’aprofitament de totes les oportunitats per traure el màxim possible. Era una societat agrària i de subsistència, llevat dels senyorets, que eren uns balafiadors i vivien molt bé. Existia més ajuda entre ells i més tracte social” (Ausias March).
En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 5 d’abril del 2025 posaren “Bon dia i bon cap de setmana, Lluís,
Recordo que, al meu temps de joventut, solia sentit a dir que la terra encega” (Ricard Jové Hortoneda), a qui comentàrem “Perquè fa centrar-se només en la part material de la vida o, fins i tot, evadir-se, com qui no és present”.
Quant a missatges, el 5 d’abril del 2025 i després comentaren “Els vilatans els consideraven com a inferiors perquè no havien pogut anar a escola. Deien ‘ Té llana en es clotell'” (Xec Riudavets Cavaller), “Llaurador: home que anava a l’horta, jornaler. A jornal o per compte propi. Feia totes les feines: sembrar, plantar, regar, esporgar, birbar, collir, empeltar, treballar amb animals (o amb mula mecànica) tant fruites com verdures” (Josep F. Nogués), “L’home que portava l’estimació a la terra i als queviures” (Lydia Quera), “Sí, bé. Era la vida que vivien i, tot i ser masovers estalviadors, no es queixaven. A més, en ser ben bé al centre de la vila, molt a prop de l’església de Sant Feliu, la principal, se’ls tenia una bona consideració. El meu oncle Eudald, qui gestionava ‘La Lliça’, tenia visió d’empresari, no sols de simple pagès. La iaia Maria es ben refiava del seu fill, Eudald” (Nuri Coromina Ferrer), “Mon pare era fill d’una casa de ‘llauradors’ de vinyes del Penedès. No n’hi havia ‘definició’… El llaurador era ‘gent de casa’, coneixedors del temps atmosfèric, de les fases de la lluna, del preny de les conilles, de les èpoques de poda… Coses així” (Joan Marrugat).
Finalment, el 6 d’abril del 2025, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em digué “La persona que treballava i vivia del camp: ell i la seus família”. I mon pare digué “Llauro!” (amb què feia referència a aquest mot, el qual, més d’una vegada, es treia en seny despectiu cap al camp i cap a les zones rurals per part de gent prepotent de ciutat i que, sovint, desconeixia la realitat camperola).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
