Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien de “mestres” de molta gent (no necessàriament escolars)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís

****

Quant a missatges, el 14 de febrer del 2025 i posteriorment ens comentaren “Sí. Els avis, si els demanàvem consell d’alguns temes i estava al seu abast, els responien: temes de casar entre parelles o què era millor per dur a terme gestions de lo que conreaven al camp on es reunien diverses persones” (Antonia Verdejo), “Sí, Lluís. Segur que ens transmetien coneixements que ells havien après dels seus avantpassats. Això ja es va anar perdent: els costums per a viure, sobreviure, i conèixer el temps (que el cel, de nit, en sabia conèixer ma àvia Ramona), i saber en quina hora del dia estaven passant.

Com que l’avi Ton ell era de Tavertet, l’àvia de Folgaroles, es van casar a Calldetenes, on es conegueren perque l’àvia quedà òrfena de mare als set anys, i el pare, molt espavilat, la va donar a la germana de sa mare.

Mai més, sols un dia, quan treballava a Can Semion, tenint catorze anys, la mestressa la va anar a buscar, li va dir a l’oïda… ‘Aquest senyor és el teu pare’. No li va dir res; ella tampoc; i, quan se’n va anar, no sabien com consolar-la, nomes deia… ‘Jo no tinc a ningú en aquest món’. No ho passava gaire bé amb la seva tia, les noticies corrien de poble en poble: de Folgaroles fins a Calldetenes, va arribar la notícia que el seu pare s’estava morint, ella va agafar els seus quatre o cinc fills i se’n va anar, caminant ,a veure’l. La senyora no li va permetre l’entrada: ‘Ja ho deu haver pagat’, pels seus dos fills, que es van quedar la casa.

Ma àvia va entrar al Monestir de Sant Tomás, i allí va plorar i va explicar tot el que havia passat des de petita, i que li havien impedit acomiadar-se del seu pare. Els van donar el dinar.

Crec que aquest coneixement li devien ensenyar les monges de Calldetenes. La tenien amb elles, li ensenyaren a llegir, a rentar-les els mocadors, els plats, i també, alguna d’elles, li devia explicar els senyals que es veien el cel.

L’avi Ton, en fer-se pastor de jove, coneixia el pas de les hores i en sabia amb exactitud en quin instant s’obririen els fanals de l’estació del tren darrer de Barcelona a Vic. El vèiem cada nit, assegut en un roc al costat de casa, que entrava dins l’entrada, i ell l’aplanava cada any. Aleshores, el Serrat (turó) de Calldetenes estava lliure de cases, i es podia veure perfectament” (Ramona Ibarra), “Sí. A Santanyí, hi havia una dona, de malnom li deien ‘caranya’, que feia escola, principalment, de matemàtiques. Va morir abans de l’any 1950. Quan jo era petit anys seixanta, hi havia una dona de nom Damiana, qui, de jove, havia intentat fer-se monja de clausura. La salut no li va permetre i, a ca seva, tenia al·lots a escola, sempre nins, perquè deia que, a les nines, a ca les monges, tenien lloc i els nins no.

Ja major, guardava nins de les 12h fins a les 13h i de les 17h fins a les 18h. Ens ensenyava oracions i ens contava rondalles (sempre, de tema religiós). Jo mateix hi vaig anar fins que vaig tenir nou anys.

Després, he sentit a dir que hi havia qualque home que també feia escola a la postguerra” (Miquel Vila Barceló), a qui escriguí “De xiquet (anys setanta del segle passat), pel barri, hi havia una dona que, en sa casa, feia sessions de religió (amb la vessant popular) a uns quants xiquets” i ma mare, el  14 de febrer del 2025, m’afegí “Seria com Encarnació ‘l’Angelota’. Hi anàveu tu i Manuel [, un amic del barri i de l’escola] i altres xiquets. Les ‘Angelotes’ eren dones sense picardia, ni malíccia de ninguna manera”; “No feien de mestres” (María Carmen Badia Prats), “Les meues àvies eren pràcticament analfabetes. Ensenyaven costums, tradicions, rondalles crec que sí. No t’ho podria assegurar” (Xec Riudavets Cavaller), “L’àvia materna ensenyava una veïneta a fer cosetes. Com cosir (vestidets per a les nines, ganxet, caligrafia, etc.), jugant, a estonetes, i, així, la distreia, no exactament com a mestra” (Rosó Garcia Clotet), “Crec que sí, per generositat. Volien compartir el que sabien d’experiència o de tradició” (Lucila Grau), “La mama ens ajudava en els deures. Havia anat a l’escola de les monges de Sitges i estava ben instruïda.

A l’escala, vivia una modista que deia ‘No sé de lletres’. La mama la va ajudar.

La iaia, una bona costurera i de mitja i de ganxet. Si li demanaven, ensenyava amb paciència.

El meu pare no va servir per a ensenyar: no en sabia, ni tenia paciència” (Montserrat Cortadella), “Sí. La meva padrina: era una persona a qui acudien altres dones en cerca de consell. Era una dona molt assenyada i amb un nivell més alt que les d’altres masies que vivien prop d’on vivia ella. Fins i tot, feia classe als seus fills petits perquè, pel seu emplaçament, vivien a moltes hores de camí de l’escola més acostada” (Rosa Bernat), “La meva bestia. Feia ‘costura’, o sigui, ensenyava a llegir, a escriure i a fer els comptes bàsics (sumar, restar, multiplicar i dividir). Vivien a una zona rural i jo encara vaig conèixer un home que m’ho va explicar. Ella es deia Francesca Mir. 

A la casa dels meus besavis, encara hi ha una construcció que se li diu ‘Sa costura'” (Margarita Frau Mir), “No. Ni la meva àvia ni la mare van fer de ‘mestres’. Lo més que havia fet ma mare és escriure cartes quan les minyones que no sabien escriure li demanaven” (Lui Sarrià).

En el meu mur, el 15 de febrer del 2025 posaren “Quines qüestions més estranyes! Les dones d’aquell temps es dedicaven a la casa i a la cuina” (Maria del Pilar Juan Ferrer).

Ma mare (1943), el 14 de febrer del 2025, ens adduí que, quan ella visqué en la ciutat de València (fins als dotze anys), “Hi havia una dona que no havia tingut família. Digué a ma mare ‘Si vinguera [la teua filla], jo li ensenyaria’. I hi aní una temporada”. A banda, també en aquest barri valentí, hi havia “Una mestra represaliada (Dª Anita) arran de la guerra. Feia classes en casa i ma mare ens enviava allí. Jo hi anava. I ja ens feia el ‘Cuaderno de rotación’ (anar contant lo que féiem cada dia). Era fadrina i vivia allí amb sa mare.

Ensenyava molt, per a la situació que tenia i per als xiquets. En estiu, quan tancaven les escoles, jo hi anava. Sabia massa i era massa bona persona, per a ser mestra. Hi havia confiança” entre la mare (1910), la mestra i ma mare (1943).

Com diguí a ma mare, algunes d’aquestes persones són “mestres” de la vida, d’ensenyar, sobretot, “per a la vida”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.