Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿protegien els més febles (xiquets, dones, vells…)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 24 de gener del 2025 ens posaren “Sííí. La meva va cuidar tres oncles” (Àngels Sañas Corcoy), “Sí: era un costum molt arrelat, sobretot entre la gent del camp” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. I tant! La meua àvia materna li deia a ma mare: ‘Fes el favor de no marmolar al xiquet'” (Enrique Julio Fort Jover), “Bon dia,

I tant! I d’una manera del tot natural. L’àvia explicava que una veïna va tenir una filla amb síndrome de Down i que, entre totes, la cuidaven. Deia ‘Era la nena més ben pentinada i neta del poble'” (Quima Estrada Duran), “En dono fe que sí” (Francisca Farré), “I tant que sí! Com ha de ser” (Rosó Garcia Clotet), “La mare, sí” (Montserrat Carulla Paüls).

Per correu electrònic, el mateix dia, ens escrigueren “Per les meves vivències, així va ser. A Nens i avis, els primers en toot” (Montserrat Cortadella), qui, en un missatge d’eixe dia, ens afegí: “A casa, nens i grans. Als nens, m’ensenyaven a cuidar-los, saber-los entretenir, jocs, rondalles… Cal saber que, quan va néixer la meva germana, jo tenia catorze anys. Amb ella, li vaig fer de mare. Ma mare va tenir mainadera i minyona… Ara penso que havia d’haver-me plantat. Ja és tard.

Quant als vells, només veient el que feien, ja sabies: ajudar a travessar el carrer; ajudar, si anaven carregats. Ajudar, ajudar i ajudar”.

En el meu mur, el 24 de gener del 2025, plasmaren “Sobretot, ells ens recomanaven que, si véiem una persona gran carregada, l’ajudessim; un ceguet, a travessar el carrer. Al tramvia, deixar el seient a les persones grans, etc..” (M Teresa Hortoneda).

Igualment, ma mare, el 24 de gener del 2025, per telèfon, em digué “En casa, abans de casar-me [en 1968], n’hi havia quatre: els pares de mon pare, la mare de ma mare i una germana de la mare de ma mare (la tia Patrocinio), que era fadrina.

La tia Patrocinio tingué un accident i cridaren a casa. Hi estigué una temporada. En acabant, se’n vingueren a Aldaia, li varen preparar un ‘putxero’, s’agafà del braç de ma mare… Total: ¡hala!, ¡a casa! [, a Alaquàs].

Els germans de mon pare (1906), l’any que jo feia la festa de les fadrines, parlaven sobre els avis. Jo dic: ‘Escolteu: que en són cinc. I ací, què es queden? ¿Quatre avis per als meus pares i u més?’.

Llavors, acordaren de tindre’ls [= els quatre] un mes cada u: en Alaquàs, en Paterna i en Aldaia. Mon pare [, nascut en 1906], quan se n’anaren, em digué ‘Que atrevida has sigut!’.

Quan hi eren els quatre [, els avis paterns, la meua àvia materna i la tia], feien bondat entre ells”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.