Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien l’entorn rural?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 17 de gener del 2025 ens comentaren “Sííí” (Àngels Sañas Corcoy), “Bon dia,

En tenia una que sortia de la pagesia i una d’urbana. Cada una es trobava més a gust dins el seu medi” (Xec Riudavets Cavaller), “A tots, els agradava la natura. De fet, tenien gent a fora, al camp, i, sempre que podien, hi anaven.

Varen assumir que havien de viure a  Barcelona i, per això, quan podien, feien l’escapada. En eixe sentit, als avis, varen llogar un pis, per no estar molestant la família. L’avi deia ‘Juntos, pero no revueltos’.

La meva besàvia era la iaia Esperança, una dona mooolt culta que havia treballat tota la vida, per pujar tres fills: l’oncle Miquel, la tieta Leonor i la meva iaia Angelina.

La iaia Esperança estava casada amb el iaio Josep Maria, qui treballava a la fundició, i la iaia Esperança m’explicava quan ell li deia eldit de Colom ja era fet.  Com deia, era una dona que s’havia llegit la Bíblia i ara, de velleta, ajudava a la filla (Leonor), fadrina, qui vivia amb ella, a posar botonets a les xambretes dels nadons. No tenien grans recursos, però la mama les ajudava: en temps de guerra, les havia cuidat molt i era la seva preferida. 

De petita, vaig estar moolt malalta i ella s’asseia al costat del llit i m’explicava rondalles. Aleshores vivia a casa

Són mooolts records i, a més, estic plorant” (Montserrat Cortadella), “Puc dir que les àvies gaudien molt de l’entorn rural, però vivien a ciutat perquè, suposo, ja hi havien fet arrels” (Rosó Garcia Clotet), a qui escriguérem “Ma mare conta que la seua àvia paterna se n’anava a la ciutat de València amb una bossa mitjana de fesols, els hi venia i se’n tornava a la vila.

I que la materna tenia un xavalet a qui ella encomanava algunes tasques.

Vivien en el poble i de la terra”.  En relació amb aquestes paraules, ma mare, el 17 de gener del 2025, per telèfon, ens digué “S’hi passarien, quan el camp no donava. O, altres, quan podien, se n’anaven al poble”. 

En el meu mur, el 17 de gener del 2025, plasmaren “Bon dia, 

No sé què preferia la mare, però és el que li va tocar viure, perquè va néixer i va viure a pagès, fins gairebé al retir. El que sí feia és que s’adaptava de pressa a les noves comoditats,  com ara, la cuina de gas” (Rosa Rovira). Afegirem que, eixe dia, ma mare ens adduí “És que, en els pobles, la cuina de llenya o la de petroli eren una incomoditat. El meu germà Paco, quan estava en el poble, comprà un fogueret a ma mare. I allò fou la felicitat [de ma mare]”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.