Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿educaven a rebre amb joia el naixement?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 25 de gener del 2025, ens plasmaren “Bon dia, Lluís,
En relació al tema, doncs sí, com un acte natural que havia de ser rebut amb alegria i cercat, tenien tots els que venien bé, ben cuidat amb amor i alegria, però sí, sempre vaig assessorada. El naixement és lo més natural del món. L’àvia, en aquells temps que tenien molts, ella només en va tenir tres, tenint mitjans econòmics.
Ara, reinvindiquen el dret d’avortar en ple segle XXI, quan tenim tots els mitjans per no restar embarassades. Ho trobo una aberració a no ser que vingui malament i a patir” (Antonia Verdejo), “Crec que rebre amb joia el naixement és un sentiment, no es pot educar. Surt d’un mateix” (Rosó Garcia Clotet), a qui responguí “El tema de l’educació ve perquè, en més d’un cas, la maternitat (ací, el part) és presentada com un patiment, sobretot, per a la dona.
És cert que, majoritàriament, és un sentiment”; “Que jo recordi, era un tema una mica tabú. Els infants petits n’havíem d’estar una mica al marge. En ser un poc més grans, ja hi podíem participar, però no gaire” (Xec Riudavets Cavaller),“Si. És clar. A casa, era habitual sentir que s’havia d’ajudar, a una o altra veïna que havia restat desvalguda a causa de la guerra…
Les petites accions d’ajuda domèstica eren habituals… Als meus set o vuit anys, em daven una bossa de roba (en deien ‘una coixinera’) amb algunes coses de menjar: fruita, formatge, llardons, pa… perquè la portés a casa d’una veïna humil que, en arribar jo, l’agafava i deia ‘Gràcies’ somrient molt.
No sé si això encara es fa, però, sense ser-ne el missatger, a mi, em va inculcar uns efectes civilitzadors…” (Joan Marragut), a qui comentàrem “Per ací (la comarca de l’Horta de València, la ciutat de València i rodalies) sí que hi ha costum, per exemple, si som en casa d’un familiar o d’una persona major, que et donen una bossa amb uns quants aliments (o, com ara, amb roba) i que et diguen: ‘¿En vols? La tia / mare en té moltes (o molts)’. O bé ‘¿Podries donar açò a tal persona?’. I, si no ho acceptes (sobretot, si és menjar), per exemple, com m’ha dit hui ma mare, per telèfon, amb un ‘No és despreci [= menyspreu]: és que encara en tinc’, respondre’t amb una frase molt associada al camp: ‘El llaurador, de bona gana, ho dóna’. És a dir, que t’ho dóna amb bona voluntat'”. Igualment, ma mare, en nexe amb el “Gràcies” que deia la veïna a Joan Marrugat, el 25 de gener del 2025, ens comentà per telèfon: “O, fins i tot, li donara [= donàs] dos besos, si encara era xicotet”. Joan Marragut també adduí eixe dia aquestes paraules:
“Bon dia, Lluís,
Els anys vuitanta vàrem viure vuit anys a l’Eliana (jo treballava a la Pobla)…
Un estiu que tenia família a Barcelona, diumenge vaig parlar amb un llaurador ja retirat, qui vivia al costat de casa… L’home em deia que feia anys que no havia anat a la fonteta de Llíria… Em vaig oferir a portar-los, a ell i a la seva esposa. I es van preparar i prest vàrem anar tots tres fins al parc de Llíria.
Allà van evocar records de la seva joventut i aplecs de balls i berenars de la seva colla…
Vàrem tornar a L’Eliana conversant animadament i ens acomiadarem davant de casa amb abraçada i petons…
Vaig pujar al meu pis, i al cap de cinc minuts, van trucar al timbre:
-Qui és?
-Joan, sóc lo veí… , que hem anat a Llíria amb vosté. Baixe, que li he deixat una cosa…
Vaig baixar i, a la porta, em vaig trobar un sac amb cinc melons de l’horta… Me’ls van donar per compensar el favor…
Un, me’l vaig menjar jo; però els altres quatre van anar cap a Barcelona amb molta il·lusió…”.
En relació amb la coixinera, ma mare, el 25 de gener del 2025 em digué per telèfon: “De fet, quan me’n fiu la dot, la mare [, nascuda en 1910,] em féu una coixinera.
També estaven els mocadors de fardell, que deien, de color torrat i marró, per embolicar robes (un pantaló, un vestit…) amb unes agulles o amb un imperdible clavat”; “Doncs, és clar” (Àngels Sañas Corcoy).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
