Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien a les queixes dels xiquets (al·lots)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a  missatges, el 6 de desembre del 2024 i posteriorment ens escrigueren “Bon dia, Pel que tinc entès i recordo, eren de diàleg: intentaven arribar a una resposta adequada a l’edat i comentar lo que demanàvem amb queixes, per trobar la millor solució.

La mainada, de vegades, és tossuda, però, conversant amb ells, es poden solucionar moltes coses” (Antonia Verdejo), a qui, el mateix dia, li demanàrem “Per on tu vivies, els d’arrels catalanoparlants, ¿solien respondre així?” i ens afegí “Sí: normalment, la majoria de la gent”; “La meva àvia va néixer al 1903 i la meva mare al 1926. Tant una com l’altra, s’interessaven pel que podien necessitar els xiquets, mai els deixaven de costat. Sempre intentaven tranquil·litzar les criatures i donar-los les explicacions de manera que fóra comprensible per a ells.

Et puc parlar de la meva àvia amb mi, o de la meva mare amb els meus fills. O també de mi amb els meus néts.

La meva àvia va quedar vídua molt jove amb la meva mare molt petita i va haver de criar-la ella sola…” (Lui Sarrià), “Quant a les queixes dels xiquets.

L’àvia em deia ‘A veure: explica com ha anat la cosa”; després, cridava l’altre, ho estudiava, feia la reflexió i ens feia fer les paus. Peròòòò, si la dolenta havia estat jo, no ho amagava i em rentava davant dels altres (amb reflexió, mai amb menyspreu). Però, a banda, em feia veure el que havia fet malament” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tenia un nadó que va morir quan es va quedar embarassada de la meva mare.

Malauradament, sempre va culpar la meva mare de la mort del nadó. Crec que se li va tallar la llet i no el va poder alletar.

Per aquest fet, la meva àvia sempre va tenir recança amb la filla.

També va morir el seu marit molt jove i va quedar sola amb la nena petita.

Quan anava a treballar, havia de deixar la nena sola a la casa.

Més endavant, cap a l’època de la guerra civil, passaven algunes temporades amb una cosina de la meva àvia, qui tenia una casa a Santa Coloma.

La meva mare m’explicava que l’àvia estava amargada i no la tractava amb afecte” (Lluïsa), “Les padrines, quan hi havia de respondre de les queixes, deien ‘Què diran la gent d’aquestes bestieses?’ o coses semblants.

Jo em veia l’àvia Conxa o l’àvia Ezequiela responent les queixes de quan érem xiquets”(Daniel Gros).

En Twitter, el 6 de desembre del 2024 ens plasmaren “T’ensenyaven a plantar cara a la vida. No et deixaven badar gaire.

Et feien valorar les coses i calia esforçar-se per obtenir els diners que calia.

Eren persones amb autoritat, no pas autoritàries, car et raonaven els fets i no toleraven la mentida i, menys, que fessis el viu.

Eren de Múrcia! Però, els iaios vingueren a Catalunya en un moment històric en què els catalans eren admirats. Encara no havien patit els quaranta anys de nazisme i els catalans integraven. I, a casa, els valors i la mentalitat eren molt catalans, malgrat parlar castellà.

Us faig arribar un escrit que vaig fer d’una catalana, la Sra. Papaseit, que he estimat molt. A la seva mort, els fills em demanaren que digués unes paraules a l’església i vaig fer el text que, tot seguit, us envio.” (Parreño López Encarna). El mateix dia, en el correu electrònic sobre Emília Papaseit i Roig (acompanyat del text que llegí), posava “Bon vespre,

Aquesta canalla no creu mai” (Xènia Xèni Xèni).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.