Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿es casaren a setze anys, com era tradició en alguns llocs?

Gràcies.

Un amic, Sebastià Sardiné, el 13 de desembre del 2024 ens havia escrit sobre sa àvia, “casada, com era costum, a setze anys”.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 20 de desembre del 2024 ens comentaren “Bon dia, Lluís,

L’àvia es va casar després dels vint. Més que tradició, era normal que es casessin molt jovenetes. La mare és de després del 1920 i crec que tenia uns vint-i-cinc.

Encara hi ha llocs d’Amèrica Llatina on es continuen casant molt joves.

Era tradició casar-se jove, però l’àvia no seguia les tradicions. Segons quines: era de les que feia les coses segons ella veia que li convenia més.

No seguia les normes, per dir-ho d’alguna manera, dels costums de l’època.

A la Bisbal d’Empordà, sempre [després dels vint anys]” (Antonia Verdejo), “No, del tot. Feia una boca de menys nodrir. Eren tants fills… En la meva família, es veu sovint com es té fills amb una primera dona, la qual es mor donant llum al tercer o al quart. Continuen altres fills amb una segona esposa: moltes filles… Es mor també… La tercera afegeix mainada…” (Lucila Grau), “Bon dia, Lluís,

No ho recordo massa bé, però crec que no varen continuar aquesta tradició. La mama, a vint o a vint-i-un. La iaia (MATERNA?) i la besàvia, més o menys.

L’àvia (paterna) crec que ho va fer amb disset o amb divuit” (Montserrat Cortadella), “Una tia de la meva mare, que era adoptada, s’hi va casar a setze anys i la seva mare li deia: ‘Et cases, perquè no ets filla meva, i la gent em criticarà, si no te deix casar; però, a setze anys, no és edat per casar-se” (Miquel Vila Barceló), “A setze, no. La que es va casar més jove, va ser la meva mare: ho va fer a dinou” (Pilar Ortiz De Paz), “No” (Josepa Salvadó Pere).

Igualment, ma mare, el mateix dia, per telèfon, ens digué que, en casos així, “Si de cas, quan es casava ‘de penalti’: casar-se a setze anys, era perquè no hi havia alguna cosa normal,… perquè la gent havia de viure… Potser algun cas: que ell era molt major i tinguera bon treball”. En relació amb la primera part, li comentí que, en un llibre sobre el matriarcalisme basc (“Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea i publicat en el 2022), l’autora fa referència a Pobles de l’Amazònia amb una gran efectivitat en el tema de la natalitat i en lo sexual (pp. 42-43). Així, aquesta antropòloga escriu “Com a exemple, les dones bosquimanes planifiquen el seu embaràs, quan l’aigua i els aliments estan garantits. Nogensmenys, en temps de sequera, no procreen; en general, resten embarassades a partir dels quaranta-quatre mesos després del darrer part. Aquests criteris evidencien que posseeixen un coneixement genuí de la seua sexualitat i un alt grau del control mental i que preveuen els riscs dels desequilibris a causa del nombre adient de persones que cal que constituesquen el grup” (p. 43). 

A més, li afegírem el cas d’un home de trenta-sis anys (Joan Jaume Gual, “Jordà”), qui es casà en 1918 amb una dona encara de díhuit anys (Toninaina Ginard Gaià, “Fustereta”) i a qui ell dedicà un poema el mateix any, escrit en què es reflecteix el matriarcalisme de les Illes Balears del primer quart del segle XX.

A banda, en el meu mur, el 20 de desembre del 2024 i posteriorment plasmaren “On era aquest costum? A Catalunya, no. No fotem. Serien casos puntuals o que estaria prenyada.

La de divuit ja no és tan impactant. Aquest seria un matrimoni de conveniència” (Esther Jolin), a qui escriguérem “Per la banda occidental del Pirineu català, per Oliana”; “No! Potser, algun cas que confirmaria la regla. Els nois havien de fer el servei obligatori militar i, casualment, als catalans, els tocava Marroc…,mai a prop de casa.

S’havia d’estalviar i de fer l’aixovar. Si no era per circumstàncies especials, les noies es casaven a partir dels vint. La meva àvia materna es va casar amb divuit: la mare del nuvi va morir i deixava una casa amb tres homes sols. Necessitaven una dona i van avançar dos anys el casament” (Quima Estrada Duran).

Finalment, direm que “casar-se de penalti” (o “de penal”), tradicionalment, es diu “Fer Pasqua abans del Ram” i, com ara, “Fer Pasqua abans de Rams”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i bon cap de setmana. 

Bon Nadal.