Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿afavorien l’altruisme?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

En el meu mur, el 14 de de desembre del 2024 i posteriorment plasmaren “I els avis, també. Tothom tenia consciència de comunitat. La vida era diferent i tothom tenia cura de tothom” (Esther Jolin), a qui comentàrem “Podem dir que hòmens i dones anaven de la mà. Ma mare m’ho ha plasmat en relació amb els seus avis, nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX” . Tot seguit, ens adduí “Jo sóc l’última generació que ha vist això. Tinc cinquanta-vuit. Ho practico quan veig alguna situació injusta pel carrer, i no m’entenen. L’altre dia vaig trucar al 112 perquè hi havia una noia que no es trobava bé enmig del trànsit. Em van dir ‘No truquis, què fas trucant?’.

El que hagués hagut de fer és aturar el trànsit i treure-la d’allà.

Estic cansada de justificar coses que, per a mi, són essencials.

Què coi els passa a la gent?” i li posàrem “Jo, de 1971. He conegut molt l’esperit comunitari i el de barri, sobretot, fins al 2009, quan passí a residir al poble on ara visc”. En nexe amb les seues paraules, ma mare, el 14 de desembre del 2024, per telèfon, ens digué “Això, d’alguna manera, s’hereta [ bé per imitació, bé per l’educació que han rebut]“. També “No sé si és perquè venien de pagés, i estaven acostumats a acollir a la gent que anava de pas, a casa, ens varen ensenyar que mai ningú que truqués a la porta demanant caritat, se n’anés amb les mans buides, tot i que eren anys difícils i tots passàvem penúries” (Assumpta Capdevila).

Quant a missatges, el mateix dia i més avant ens escrigueren “Sempre ens deien que s’havia de compartir si era necessari” (Rosó Garcia Clotet), “Les meves tenien molta feina. A treballar: la feina de casa i cuidar els fills i néts.
No estaven per a punyetes” (Maria Coca Juncosa), “‘Afavorir l’altruisme’. Si vols dir ajudar al que ho necessita,  et puc dir que sí. Jo et parlo dels pobles: si algú passava necessitat, tothom es bolcava a donar-li ajuda, de tota mena” (Pilar Ortiz De Paz), “Quant a l’altruisme, ja et podràs imaginar quina alçada hi havia.

‘Ajuda a qui es pugui’.

(A mi, em va quedar enregistrat).

Una petita anècdota: un dia, la ràdio es va espatllar i l’avi va avisar un home que n’arranjava. L’endemà, mentre sopàvem, va venir amb al seu fill, més o menys, de la meva edat (petit). La iaia feia el sopar: peix fregit. En veure el nen, va agafar un tros de pa, el va sucar amb tomàquet i, dins, va posar el lluç.

L’hi va donar i el nen se’l va menjar amb ‘devoció’. En anar-se’n ells, la iaia em va fer un comentari:
‘— T’has fixat en aquest nen? S’ha menjat espines i tot’.

Lluís: tinc enregistrades aquella escena i les paraules de la iaia” (Montserrat Cortadella), “Eren molt generoses, les dues, molt servicials. Alliçonades per les guerres… L’àvia materna va cuidar-se de refugiats, en va tenir a casa. L’àvia paterna tenia, ella, el do de parar les hemorràgies dels obrers ferits i de treure el foc, i va curar i salvar gent” (Lucila Grau), “Jo crec que hi havia solidaritat entre veïns…” (Daniel Gros).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.