Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre quan començaren a festejar?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En missatges, el 16 de novembre del 2024, ens posaren “La iaia , no ho recordo. La mama, del 1926, sí” (Montserrat Cortadella), “No. Les meves àvies no em van durar gaire, Lluís. I la meva mare, ni el meu pare, no recordo que ho haguessin comentat mai.
Jo sí que vaig començar a festejar aviat al poble! Però els pares de la noia, que era molt jove, no ho volien i, com que era ferroviari, va demanar el trasllat i se’n van anar a viure a Móra la Nova. Així es va acabar la cosa.
Més tard, ens vam trobar amb la dona, ja passats alguns anys de la ‘mili’, que érem/som cosins, i venia de tant en tant al poble, a visitar la seva àvia. I vam congeniar. Ens vam casar ella a vint-i-vuit anys; i jo, a trenta. D’això, ja farà seixanta-cinc anys!
Una abraçada!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Sobre els quinze anys” (Maica Pérez Amador), “La meva mare va néixer al 1907. La mare de la meva mare (la meva padrina) ho va fer al 1873 o al 1874. Com pots comprendre, sense mare (qui, quan va morir, tenia trenta-tres anys).
I, pel que fa a estudis, la meva mare havia rebut lo bàsic d’aquells temps, encara que en tinc uns bonics records” (Elena Palau Calveres), “Les meves àvies mai m’havien parlat de res de festeigs, ni de moltíssimes altres coses…. Jo era un infant i, d’elles, en recordo molt poca cosa” (Daniel Gros).
En correus electrònics, el mateix dia ens plasmaren “Buf! Complicat!
En el cas de la meva àvia Maria, no li agradava parlar-ne, però pel que explicava ma mare, un tràmit, un matrimoni concertat. L’àvia ja era gran (en aquella època, 1920/1921), trenta O trenta-un anys. Sé que havia tingut un (com en deia ella) ‘pretendent’. Tenia la foto a casa seva, en un lloc visible. Desconec per què no s’hi va casar.
El casament amb el meu avi intueixo que va ser al poc de comprometre’s. El meu avi tampoc era jovenet. O sigui, festejar, el més justet. Tots dos ja tenien una edat (per aquells temps) i no tindrien cap altra ocasió per a poder-se casar.
No havien de patir pel tema econòmic: ella, la part que li tocava, quan se’n va anar de ‘La Datzira’, com a herència; i ell tenia unes terres que li produïen.
Penso que trist, tot plegat” (Àngel Blanch Picanyol).
A banda, ma mare (nascuda en 1943), el 16 de novembre del 2024, per telèfon, ens comentà que, en relació amb els seus pares, “En aquell temps, hi havia moltes variants”. A més, li llegírem unes paraules que ens digué durant una entrevista que li férem el 15 de febrer del 2020. Sa mare nomia Amparo:
“— El metge del poble (…) anava a la casa del costat i demanava ‘¿Com ha passat la nit Amparo?’. ‘Doncs, bé: encara està viva’. Aleshores, passava. Tu imagina’t.
Doncs ma mare tingué quatre de família i contava que mon pare li havia parlat abans de la malaltia, li havia demanat relacions.
Però ma mare diu que ella no pensava, llavors, casar-se, ni res.
I, quan passà la malaltia, [ ell] li tornà a parlar. Aleshores, ella pensà ‘Este xic sí que em vol, a mi, perquè… lo que he passat jo, que estic feta un trasto…”. Es casaren en 1935 i hi romanguen cinquanta-sis anys.
Agraesc la generositat de les persones que han participat en aquesta qüestió.
Una forta abraçada.
