Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren diplomàtiques amb els xiquets (al·lots)?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
flotant.43@gmail.com
****
Quant a missatges, el 15 de novembre del 2024, posaren “No ho era” (María Carmen Badia Prats), “Bon dia, Lluís,
La iaia no recordo que em castigués mai. Tot es va basar sempre en l’explicació: em feia entendre entre el mal i el be, amb tendresa” (Montserrat Cortadella), “Sí” (Isabel Inés Aranda).
A més, ma mare (1943), el 15 de novembre del 2024, per telèfon, em digué (en relació amb l’educació en el franquisme i, àdhuc, amb paraules de son pare, nascut en 1906) “Jo crec que, moltes vegades, a les mares, pel fet de ser mares i de no haver treballat fora de casa, se les ha exigit moltes coses en què podien haver participat els pares”. Com a exemple, ens parlà sobre la “Sección Femenina” i coincidírem que, si bé hi havia hagut algunes normes legals posteriors a 1975 (quan morí el general Franco) a favor de les dones, les nascudes abans de 1920 vivien en millors condicions: en una situació àmpliament matriarcalista en terres catalanoparlants.
Sobre això, el mateix dia, en un segon missatge, Montserrat Cortadella (nascuda en 1948), qui ha rebut una educació matriarcal, ens escrivia “Totalment d’acord amb la teva mare. Les dones i demés: es va viure bé. Teníem limitacions, però jo només les vaig notar, a casa, amb la meva mare, que era molt controladora i no em deixava corda; la iaia, no tant. Però, què no les tenim ara? I amb moooolts problemes? Manca de tooot…”. Un altre missatge fou “Bona tarda,
La va mare era molt diplomàtica amb tots nosaltres: no ens havia castigat mai, ni picat. Sempre ens deia les coses i les explicava tant si estaven bé, com malament, i nosaltres en trèiem les conclusions. Tenia molta mà esquerra, que vol dir que sabia com dir-nos les coses sense que ens sentíssim ofesos” (Rosa Rovira).
Igualment, adduiren que, en el segle XVIII, ja hi hagué pedagogs catalans en pro d’una escolarització en línia amb el matriarcalisme i que la que reberen (del segle XVIII ençà) en lo que ara diem Espanya, amb normatives procedents de Castella, es feia en línia amb la cultura tradicional castellana. Per exemple, Baldiri Reixac i Carbó): https://ca.wikipedia.org/wiki/Baldiri_Reixac_i_Carb%C3%B3. Afegirem que açò no es publica quasi mai en llibres, ni en els mitjans de comunicació social, ni es comenta en xarrades, ni en conferències sobre la Història i les dones, ni, òbviament, sobre història d’Espanya i feminisme.
Això, entre d’altres coses, explicaria que el meu avi matern digués (com recordà ma mare) la frase castellana “La letra, con sangre, entra”.
Finalment, el 22 de novembre del 2024, en el meu mur, Lucila Grau ens comentà “Érem dòcils, tot ens anava bé per fer-les contentes, per fer-nos estimar”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
