Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿afavorien que les persones se sentissen responsables dels seus actes?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 23 de novembre del 2024 ens plamaren “Pel que a mi fa, els meus padrins sempre deien que el que fes, ho fes bé. Em deixaren molts ensenyaments que aprenies per mimetisme, més que per alliçonament. Deixaven, això sí, refranys plens de filosofia. ‘Qui, de xic, roba un ou; de gran, robarà un bou'” (Sebastià Sardiné). Ma mare (nascuda en 1943), per telèfon, em digué “I ‘Lo que sembraràs, colliràs'”; “Bon dia,
Sí. Ens van ensenyar a ser responsables dels nostres actes. Quan fèiem alguna cosa malament, nosaltres ho havíem de solucionar.
Ens recordava, aquella dita que diu ‘Fent i desfent, aprèn l’aprenent'” (Rosa Rovira). En paraules de ma mare, del mateix dia, hi ha el refrany “Fent i desfent, s’ensenya a la gent”; “Bon dia, Lluís,
I tant! Anava amb l’ensenyança.
Recordo una vegada. Jo volia un estoig per als llapis i vàrem anar amb la mare. El vaig triar i la mama em digué ‘Aquest no t’anirà bé: agafa’n aquest altre’. I no vaig voler fer-li cas i no em va anar bé.
Em va fer la reflexió ‘S’ha de mirar bé (tots als ets i uts). Ara em tens aquí per a resoldre aquest petit problema, però no sempre serà així i has de ser responsable en prendre les decisions” (Montserrat Cortadella), “Se’ns havia educat a tenir consciència dels deures. No es parlava gaire de drets, sinó de deures, ja que se’ns considerava, diguem de l’edat de sis anys endavant, diria jo, com a responsables dels nostres actes.
Recordo que no devia tenir ni sis anys, quan els meus pares em van culpar de no haver pensat que la meva germana de tres anys i mig em seguiria en una caminada sobre barres de ferro de construcció apilades al pati de la casa i, per tant, d’haver-la posada en perill. No ens han parlat mai de drets nostres: ni les àvies, ni les mares, i ho trobo molt bé. Són els deures, els que importen” (Lucila Grau). En nexe amb aquestes paraules, ma mare ens afegí “Això és de veres” i que els deures anaven units al sentit de la responsabilitat i al de ser una persona.
Igualment, ens comentà que, “Quan collien creïlles (que, per ací , abundaven més que, per exemple, cebes) o una altra cosa i l’amo volia repassar lo que havien fet, posava algunes canyes. Però, si l’amo no en posava cap, podien entrar-hi per si volien” agafar alguna cosa de lo que no s’havia arreplegat del camp.
Llavors, li adduïrem que, en paraules d’un valencià de la Ribera Alta nascut a primeries dels anys cinquanta del segle XX, hi havia el costum de treballar tot el camp i de deixar-ne una part per als animalets.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
