Ho passarem.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven en relació amb Tots Sants?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

https://aviamarefilla.blogspot.com

****

El 1r de novembre del 2024, festivitat de Tots Sants, ens enviaren aquests correus electrònics:  “A Mallorca, aquesta festa tenia una gran tradició. La nit de Tots Sants es deixava la porta en pes, es a dir, sense tancar amb la clau, i un llum encès dins la casa. 

A la taula, és posava un plat més pel difunt, es resava per tots els difunts de la família i del carrer.

A més,  es visitava el cementeri i totes les sepultures dels familiars i coneguts” (Miquel Vila Barceló), “No és que comentessin, és que hi havia una serie ‘d’actes’ que eren tradició i d’obligat compliment. Primer de tot, pujar a Moià i, la nit de Tots Sants, posar castanyes a torrar a la llar de foc. I, com que era una cuina de pagès, hi cabíem avis, fills, nets, ‘tiets’, cosins,…

L’endemà, l’acte era anar al cementiri a dur flors, però també a fer-hi un volt i anaven mirant les làpides i comentant coses sobre aquest o l’altre. I, molt important: socialitzar. Era un punt de trobada amb veïns del poble. I fer-la petar fins l’hora de dinar.

Jo m’ho passava molt bé escoltant les històries sobre els qui eren enterrats” (Àngel Blanch Picanyol). El mateix dia de Tots Sants, ens enviaren aquests missatges: “El que jo recordo, és que es posava una fotografia i una ‘llumineta’ ( una espelmeta petita que es canviava quan s’apagava).

A la nit, es feia el ressopó amb castanyes torrades, panellets, fets a casa i moniatos.
El dia 1r s’anava al cementiri a portar flors.

Ara recordo que, quan érem petits, mentre es feia el ressopó, era típic contar-nos rondalles de ‘por’ com també es recordava les persones que ja no hi eren, explicant anècdotes i fets” (Rosó Garcia Clotet), “Hola aquí, llevat de lo de casa: anar al cementiri. Encara es fa: porten flors netegen, etc.  Quan la meva filla es va casar,  a taula, hi havia dues cadires pels dos avis que ja no hi eren” (Antonia Verdejo González), “Diumenges acompava a mon pare al cementeri. En dia de Tots Sants (1r de novembre) i en dia de difunts (2 de novembre) s’arranjava el lloc, es vestia del millor… Se socialitzava amb famílies conegudes. Això és perdé” (Isabel Inés Aranda), “Jo era molt patidora i peruca. En aquella època, intentaven treure ferro a tot allò que em podia angoixar. Aleshores, la Nit it de les Castanyes, l’avi recitava el ‘Don Juan Tenorio’ en pla Rosa.

Després, deia [en castellà]: ‘Vine i seu aquí amb mi:
‘Si son vivos, por las puertas; si son muertos, por las paredes’.
I afegia ‘Ho veus? No hi ha ningú, tots estan bé i no volen tornar’.

Bons records” (Montserrat Cortadella).

Finalment, 1r de novembre del 2024, per telèfon, Vicent Pla ens comentà “Ens recordem dels amics, dels familiars… És un acte més de la vida. Ara me’n vaig a l’Alcúdia de Crespins” (el poble de la dona), a qui diguí que, en ma casa, com que vivíem en Aldaia (l’Horta de València), on havia nascut mon pare, era costum (quan vivíem els meus pares i els fills en la mateixa casa), primerament, anar al cementiri d’Aldaia i, després, al d’Alaquàs (d’on eren els pares de ma mare).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.