Les primeres dents que queien

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre les primeres dents que queien?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En correus electrònics, el 26 d’octubre del 2024, ens escrigueren “Bon dia,

A casa, ens deien que era perquè havíem dit alguna mentida…

De gran, vaig saber que hi havia la tradició de posar les dents sota el coixí i que els angelets et canviaven la dent per un present petit…

Així ho hem fet amb les meves filles i néts” (Rosa Rovira)

Quant a missatges, el 26 d’octubre del 2024, ens comentaren “Bon dia, Lluís,

Lo típic: posar un present (sempre, sota el coixí), perquè l’Àngel de la Guarda passava a recollir i deixava el present. I l’endemà trobàvem un paquet de xiclets o una ximpleria així.

Jo he fet el mateix i les tinc guardades; fins i tot, de les dues gosses.

També em deien ‘Que has dit una mentida?'” (Montserrat Cortadella), “El que recordo és que, quan ens queia una dent, ens deien que, si la posàvem a sota del coixí, vindria una fada que la canviaria per una petita joguina o bé per una moneda. Que la fada col·leccionava totes les dentetes, però que havíem d’estar ben adormits” (Rosó Garcia Clotet). En resposta a aquestes paraules, plasmàrem a Rosó Garcia Clotet:

“— Havia pensat que aquesta qüestió podria portar a alguna rondalla o a una narració de la mateixa corda”. I ella ens va adduir “De fet, era una rondalla”.

Més avant, després de comentar-li “Si recordes la rondalla i el seu títol, podria ser interessant escriure’ls”, ens afegia unes paraules molt sucoses:

“— Pel que fa a la rondalla, no sempre era igual. A casa, les rondalles s’inventaven sobre la marxa, sobre el mateix tema.

Per exemple, les fades vivien a l’altra banda de l’arc de Sant Martí. Altres, en un preciós jardí de flors de molts colors.

Les fades es podien fer molt petites (o grans, si convenia).

Les dentetes servien per a decorar el palau formant bells dibuixos.

Podria formar una rondalla amb això, però… me la inventaria, com feien la mare i l’àvia.

En dir que les rondalles s’inventaven sobre el ‘mateix tema’, no em referia als relats en general, sinó en el tema dents i fades”. 

A banda, ma mare (1943), per telèfon, el mateix dia, ens contà una anècdota en relació amb un nét seu (ací, Josep), qui havia agafat un batistot perquè no la trobava: “Jo escriguí una lletra: ‘Sóc testimoni [ de vista] que, a Josep, li ha caigut una denteta’, però que l’havíem perduda. Però jo era testimoni que l’havíem vista i l’havíem tinguda en la mà”.

Llavors, comentí a ma mare que, el fet que l’escrit fos d’un adult (ací, un “testimoni de vista”, com es diu en la tradició valenciana), donava més credibilitat als fets. I ella hi estava d’acord.

Finalment, direm que, en l’article “Ritos de paso en Allo”, de José Ramón Macua Azcona i publicat en el 2017 en “Cuadernos de Etnología y Etnografía de Navarra” (no. 91), podem llegir que, si el nen ensenyava la denteta als adults, li deien “Deixa-la baix del coixí, que Nostra Senyora t’hi posarà un caramel” (p. 338).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Deixa un comentari