El 15 de maig del 2023, en el meu mur Familia Fuentes Itarte plasmà aquestes paraules: “Jo, de la meva família, hi ha una cançó que em cantava l’àvia, del festeig i d’una germana de l’avi, que, al final, com, en aquells temps passats, era bastant habitual. Es va casar amb un cosí i deia així:

‘En este carrer, hi ha una casa que fa racó

i allí festeja una xica amb un llaurador.

Ella li diu: ‘-Corre, marxa, que el meu pare ve.

Però, demà, tu xiula, xiula, que jo eixiré’”.

 

A ell, li deien Pepito (l’estudiant); i, a ella, Marieta (de Valentina ‘la curandera’).

Després, està la cançó del ‘barraquiste’, la qual cantava el meu avi, qui era molt caçador, quan caçava els tords. Esta està escrita al grup ‘Històries i contalles de Sant Rafel i barri’:

Esta és ‘La cançó del barraquiste’[1], del meu avi Francisco Ramón (‘lo curandero’):

‘Lo mateix són los xistes[2] de Carnestoltes

com los dels barraquistes, quan gasten soles,

per a contar mentides, quan s’acaben els raïms i les figues.

 

Ja en ve la cacera i sempre en van com un que té caguera,

i les seues converses, totes són sobre els tords i les perxes.

La llonja i la raïna[3] i, en estos negocis, gasten mania.

 

Al primer tord que senten ells, ja no viuen,

s’ajunten uns i els altres i tot s’ho diuen.

L’un li diu, a l’altre: ‘-Jo, avui, ja n’he vist tres o quatre’.

I l’altre, que, a la lluna, ne va sentir passar una gran locura[4].

Però, molts vegades, lo que ells senten són rates penades.

Ells, entusiasmats de que els torns passen a munts i a ramats.

 

Mai van de xança[5], sempre amb la destraleta a la faixa,

per a fer les barretes,… ¡Ai, pobres renous de les figueretes!

Cimals en terra! I hasta[6] als arbres els arriba la guerra!

 

També hi ha moltes dones que, en la cacera,

moltes d’elles, pobretes, han de dormir a soles

i compleixen més dejuni que en la Quaresma

perquè ells van cansats, morts de son, bruts de visc i esgarrats

i, amb el cor defallit, de tocar el reclam tota la nit

 

Si voleu divertir-vos en gran manera,

¡aneu a la missa del barraquiste, que és la darrera!

I que en no en faces d’altra, encara que et diguen a les quatre.

Son desatinats, les mentides corren a grapats!

Tant fora com dins, lo mateix hi ha casats com fadrins,

I, encara no estan dins, tots els voràs[7] xarrant o dormint.

La missa acabada, voràs que tots es freguen la cara

i, encara no han eixit fora, ells ja no s’atenen: tots parlen alhora.

 

Ja ve el desparar, en gran gola, van a rebuscar:

figuetes podrides i algun amagotet de raïm per les vinyes.

Se’n van cap a casa, tots s’ajunten i conten lo que els passa:

‘Jo, si no és fet moll, els tords, avui no els hagués

pogut dur al coll’, ‘L’altre, que per fort’.

N’hi ha que, en sa vida, han sentir passar més tords

i també en diuen molts que s’enramen i es tiren als poms:

tot són excuses. Les mentides, i embrolles van a mesures;

i no hi ha xistes més xistes; ni més divertits,

que los dels paranyistes que vos he dit”.

 Agraesc la generositat de Familia Fuentes Itarte, ja que, hui, aquesta cançó no figurava acompanyada de la lletra ni en Facebook, ni en Twitter.

 

 

Notes:[1] En resposta a una qüestió que li havíem fet, ens posà una foto en el meu mur, acompanyada de la lletra, extensa. Agraesc la seua generositat.

[2] Castellanisme inadmissible, còpia de “chiste”, en lloc de les formes genuïnes “acudit”, “gràcia”…

[3] En l’original. Prové de la paraula “resina”. Quant a la llonja, en paraules seues, “És una planta que es cria pels barrancs i, de les raïls, a l’igual que la resina, també es fa el visc o la pega on els tords s’envisquen les ales i, en no poder volar, cauen al terra. Avui ja està prohibit caçar a la barraca”.

[4] Castellanisme inadmissible, el qual es podria substituir per “bogeria” o, per exemple, per “follia”.

[5] A l’aguait, desprevingut.

[6] La forma genuïna seria “fins”, “fins i tot”…

[7] Veuràs.