Bon dia,
Tot seguit, exposem unes paraules de Lola Carbonell, del 17 d’agost del 2024. Partint de comentaris (i d’escrits) sobre dones catalanoparlants (de segona generació o més) i nascudes abans de 1920, podem dir que l’actitud del marit és aprovada i que empiula amb la tradició matriarcalista vinculada amb la llengua catalana, molt reflectida en rondalles anteriors a 1932 com també en poemes escrits per catalanoparlants amb sentiment de pertinença a la terra. Diu així:
“— Lluís. Tinc un dubte. A casa, la meva mare mai ha tingut ni veu ni vot. Com es diu això??”.
Li responguí:
“— Bon dia, Lola,
Això es diu ‘estar subjugada’ a un altre, siga qui siga; ‘no tenir personalitat’. Sobretot, ‘no decidir la seua vida'”.
Aleshores, escrigué “Sort que el meu marit em va dir ‘Tu ets la mà dreta de la casa. Sempre has estat sotmesa a la voluntat del teu pare i del teu germà. Lolita: tu ets tu. Aquí tens les ales per volar. T’estimo”.
En acabant, li demaní “¿T’importa que ho publique, Lola? Si és així, ¿preferiries amb pseudònim? Gràcies” i ens respongué “Com tu vulguis”.
A banda, direm que Lola Carbonell es casà en 1965, a vint-i-quatre anys; i que el futur marit havia fet els trenta-sis.
Finalment, hui li hem afegit “Cada vegada que el recordes, això et podrà fer que et sentes al costat d’una persona amb bona sensibilitat”.
Per això, crec que no s’haurien de fer generalitzacions entre hòmens i dones, encara que sí parlar de tendències en les actituds i a partir de les fonts, principalment, de les que tracten sobre la vida dels catalanoparlants nascuts abans de 1920.
En les parelles catalanoparlants (i, com més anys fa, més), la tendència (clarament majoritària) és de bones relacions entre l’home i la dona, ambdós estan ben tractats.
Agraesc la generositat de Lola Carbonell com també el seu detall: era la primera vegada que una persona em feia una qüestió d’aquest tipus.
Una frase, del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”, d’Esther Borrell: “La nostra llengua [ catalana] amaga una realitat cultural femenina” (p. 128).
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
