Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a més, el 21 d’abril del 2023 trobàrem amb entrades interessants en Internet, és “L’arbre dels nassos”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. “Conta la llegenda que hi havia una noia bonica com el sol. Tanta era la seva bellesa que enamorava qui la veia. El senyor feudal d’aquestes contrades urgelleses n’estava enamorat, però ella, humil de cor com era i de casa senzilla, no pensava en res més que en la seva feina, atendre els seus pares, ja vells, i a dedicar llargues hores a l’oració i a collir flors boscanes” (p. 150). Per tant, la dona, a més de la bellesa, estava molt relacionada amb els pares i, encara que pregava, també feia vida en plena natura, tret que, clarament, té a veure amb lo matriarcal.
Però, com que l’afrontava que ell volgués casar-se amb ella i, a banda, els seus pares moren, la xicota tria “agafar el camí del convent (…). Era tal la seva virtut que fou monja i arribà a superiora del convent” (p. 150), és a dir, que tenia facilitat per a menar un equip.
El senyor, en un passatge que plasma molt la sexualitat matriarcal, “en conèixer la decisió de la dama dels seus amors, no se li acudí res més que voltar cada dia a l’entorn del convent” (p. 150). I, així, la part dependent sexualment i eròtica, és la masculina, àdhuc, malgrat que ell siga senyor (adult) i, en canvi, ella, una jove.
Aleshores, en reportar-se’n la religiosa (qui, com hem dit, feia de cap del convent), li demanà “què era allò que tant li agradava d’ella (…). I el senyor feudal contestà que li fascinava la bellesa i la perfecció del seu nas” (p. 150). Afegirem que ací concorda lo que prioritza l’home, és a dir, la rectitud i lo extern, amb lo patriarcal. La noia “es va tallar el nas dintre de la seva cel·la i li féu portar en una safata de plata. El cavaller, en rebre’l, l’agafà i fugí d’aquell entorn per sempre més.
Diu que va ser tanta la impressió del senyor feudal per aquest fet heroic de la noia monja, que (…) decidí ingressar en una cartoixa on es féu frare” (p. 150). Per consegüent, copsem una característica important i de línia matriarcalista: mentres que la noia ha triat formar part d’un convent d’acord amb lo que considera positiu, ell fa un ingrés com a castic, després d’una fase de penediment que el narrador dona per assumida en el context de l’oïdor. Això està molt lluny de la tradició patriarcal en què, com ara, dones que, en la seua jovenesa, s’havien dedicat a la prostitució, per exemple, aprofitant la seua formosor, en acabant, vivien la seua adultesa i la seua vellesa en un centre religiós regentat per monges… castellanoparlants.
El passatge immediat resulta interessant i l’hem considerat ple de simbolisme: “Als pocs anys, morí l’heroica noia, filla d’aquestes contrades, i, al lloc on va ser soterrada, va néixer un arbre que feia una flor força semblant a una rosa, de la qual en sortia un fruit consistent, com un granet vermellós, que tenia ben definida la forma d’un nas petit” (p. 150). Una dona heroïna, filla de la terra, catalana, que genera vida futura (així com, un poc després del dia més curt de l’any, es celebra l’eixida de la foscor, amb el llum de l’esperança que, en el cristianisme, representa la Nativitat, el 25 de desembre, mitjançant el Nen), que fa ressorgir l’arbre de la vida.
Aquest arbre, encara que endinsa les arrels, s’enfila amunt i, finalment, trau flors i tot (la primavera). Això sí, una primavera (esperança) que perviu, motiu pel qual, igualment, ho fa el fruit: la bellesa (representada pel color rosa) i la sexualitat (el granet de color vermell), ben considerada en les cultures matriarcals i que, en aquest relat, enllaça amb la joventut.
Ara bé, com que el personatge és femení (la noia), el nas era petit (p. 150), detall que podem empiular amb el microcosmos que va unit amb lo matriarcal.
A continuació, es comenta que els llenyataires de la contrada coneixien prou bé aquesta llegenda, la qual, finalment, “acaba dient que aquest arbre va ésser tallat per un religiós, però que les arrels tornaven a brotar i el prodigi es repetia” (p. 150).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
