Com descriu Joan Carles Sastre en una obra seua sobre les dones en la Mallorca del segle XIX,  “Encara que paresqui respondre al tòpic, no devia ser tant estranya (sobretot en el camp) la figura de la mare que lluïa a la seva cintura un rosari, per a ensenyar la pietat, i una corretja, per a castigar les faltes, tal com nos la pinta la tradició popular. Tot i el seu innegable amor de mares, eren dones que podien recórrer fàcilment a imposar el rigor, la disciplina i el temor a l’hora de criar els infants. Aquest era, pràcticament, l’únic ‘programa educatiu’ familiar, per al qual només comptava l’aprenentatge d’una religió pessimista i d’una moral rígida i absorbent” (p. 38). Com que l’autor ho posa com una hipòtesi i, en canvi, l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana, ha conegut durant cinc anys el Poble colla (a més de saber-ne més), em negue a acceptar de manera cega les paraules de l’obra “Història de les dones a la Mallorca del segle XIX”, puix que qui escrigué el llibret, em comentà, un dia, que no calia que l’àvia Damiana digués res, perquè “Li tenien por”. El fet que vaja unit respecte i amor, és possible i concorda… en una cultura matriarcal, així com, per exemple, en la cultura catalana hi ha molta religiositat popular (com em confirmà, un dia, Joan Arimany Juventeny, en Facebook), però també molta música eròtica i d’humor, sorgida des del Poble. I dic açò, partint del fet que hi ha molta informació en aquesta línia. 

De fet, el 9 de juny del 2020, durant una conversa amb Pere Riutort, li comentí aquest detall i ell em digué que sí que era cert lo que escriu Joan Carles Sastre (encara que ell no negava la influència de la cultura castellana), “Ma mare em pegava dos colps a les anques, un poquet i m’enviava al corral. I jo, li deia, ‘ – No ho faré més’”. I sa mare, li responia: “-Ale, entra”. Igualment, no considerava que l’educació de sa mare hagués sigut rígida (i parlem d’una educació feta en un ambient rural) i, a més, aprovava que la introducció d’una actitud més agressiva hauria anat unida a l’entrada del castellà en la societat balear i no, com aquell qui diu, com una cosa natural.

Ara bé, continuant amb aquestes línies sobre la dona balear i, per extensió, la mare (i l’àvia, també coneguda com la padrina, en les persones catalanoparlants), adduiré que el 10 de desembre del 2019 exposí a l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana el meu punt de vista sobre aquestes línies i, després de llegir ell les paraules de Joan Carles Sastre, corresponents a l’apartat “La dona i la família” (pp. 37-38), m’afegí lo següent: “Ella, Damiana, no volia que la neta fóra educada en l’escola, perquè l’escola marginava l’educació d’ella [= la procedent de la cultura colla].

La neta no anava a l’escola, l’àvia tragué la neta de l’escola, perquè Damiana veia que l’escola marginava al seu poble.

Diguem que és l’esforç que ha fet Catalunya i el País Basc: ‘L’escola no pot ser un lloc de pressió contra el nostre Poble: o transformem l’escola o tanquem l’escola. Una escola opressora del Poble no pot ser’.

Damiana era una dona forta, de principis, amb les idees molt clares: quan ella veia que [els del Poble colla] ‘agarraven el caramel’ [dels opressors]…, ella, amb la mirada …, tenia prou.

Un Poble oprimit, una directriu forta: ahí no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ahí no hi ha temps”.

Unes paraules semblants a les del caramel de què parla l’autor del llibre sobre l’àvia Damiana són les que plasma Anton Sieberer en els anys trenta del segle XX sobre la llengua catalana en Catalunya: “El catalán al que se presenta el castellano como un manjar exquisito, nunca será capaz de manejarlo de una forma tan inmediata y ligera, con tanta atención a las sutilezas y matices de sentimiento como un castellano. (…) Y no es que los catalanes se nieguen a aprender otras lenguas. Al contrario, en Barcelona ha florecido siempre el estudio de las lenguas más que en cualquier ciudad de España.

El catalán debe ser la lengua del hogar y la escuela, la lengua de los tribunales y la administración, de las disposiciones de la autoridad, de los periódicos, de la vida comercial, de los libros, del arte y de la ciencia: tal es el objetivo del catalanismo. La lucha por la propia lengua es la parte esencial de los esfuerzos y objetivos de los independentistas.

(…) Los catalanes, muy conscientes de la importancia de su lengua en el conjunto de sus aspiraciones nacionales, admiten que se puede negociar sobre todo excepto sobre la lengua, en donde no caben pactos” (pp. 243-244). Estic totalment d’acord amb les paraules d’Anton Sieberer. I qui diu llengua, diu cultura popular, és a dir, la matriarcal.