Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es copsa el matriarcalisme és “Les germanastres”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona tenia una filla i una fillastra i, quant a la fillastra, la feia escombrar, anar a la pastura, etc.. Nogensmenys, la fillastra “tot ho prenia en bé, perquè era molt pacient” (p. 223).

Un dia, la mare fa matar un be per a un convit que tenien i fa anar la jove a rentar els budells al riu. Però la noia, que no podia fer lo que li demanava la dona, veu que un tros de budell se’n va aigua avall. Aleshores, molt oberta, “se’n va cap avall cap avall i troba un pagès que llaurava.

I li diu:

-Pagès, el bon pagès, Déu vos do bona llaurada. ¿Hauríeu vist un budellet (…) que anava aigua avall?

El pagès que li diu:

-Jo, no, mes vés a trobar aquell vellet, que potser t’ho sabrà dir.

La noia se n’hi va:

-Vellet, bon vellet, Déu vos do bona vellesa. ¿Hauríeu vist passar un budellet (…) que anava aigua avall?

I diu el vell:

-Jo, no, mes, potser t’ho dirà aquella vella” (pp. 223-224).

Com veiem, la xica tracta bé els dos hòmens (al pagès, li desitja bona llaurada; al vellet, bona vellesa) i ells la tracten bé. 

Ara bé, la vella diu a la noia:

“-Jo, no, mes no ploris. Entra i et donaré una cosa.

La noia, que entra a casa de la vella, i aqueixa li ensenya tot de joguines d’or i plata i li diu que triï, mes la noia pren un fus de fusta i diu que ja està contenta” (p. 224).

Com podem captar, la jove, en lloc de triar la riquesa en lo més alt (l’or i la plata, en grans quantitats), prefereix un tret relacionat amb lo matriarcal: la fusta (en aquest cas, mitjançant un fus), la qual té el color de la terra, el marró. De fet, d’acord amb l’entrada “Fus” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el fus com també “la filosa, són símbols de la vida, i el fus és un atribut de la Gran Mare; moltes divinitats femenines duen un fus a la mà”. Continuant amb el relat, “Llavors, la vella, tot acomiadant-la, li digué:

-Vés cap a casa teva, pel camí sentiràs com brama un ase: no alcis pas el cap. Més avall, sentiràs tocar una campaneta: llavors, aixeca’l” (p. 224).

I, com que ella compleix amb lo que li ha dit l’anciana, “Al cap d’una estona, ella que sent tocar una campaneta. Alça el cap i li cau al front una estrella d’or que tota brillava” (p. 224). Per consegüent, el fet de seguir les indicacions de la vella (qui, entre altres coses, representa l’experiència i l’educadora), té la seua recompensa: una estrella d’or… en el front, on es considera que està el sentit comú (“Tenir dos dits de front”). I, per tant, l’anciana ha captat que la noia ha fet la tria encertada, ací, en línia amb el matriarcalisme.

A continuació, llegim que, “quan va arribar a casa seva, amb aquella estrella, la mare i la germanastra, tot era preguntar-li d’on l’havia treta. La noia els hi explicà i aqueixa també volgué anar-hi” (p. 224). O siga, que la filla, ara sí que vol anar al riu. Passa que, com que ella era molt diferent a la fillastra, la velleta li posa al davant una caixa plena de joguines d’or i de plata i no se les podrà endur totes. A banda, en sentir la campaneta, no alçarà el cap i, més avant, al mig del front, li cau una pota de burra que dugué tota sa vida (pp. 224-225).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.