Tot seguit, comentarem que, en la rondalla “La creació”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, i que reflecteix el matriarcalisme, es narra com es creà el món i, igualment, copsem semblances amb cultures d’altres llocs de la Terra, com ara, amb la colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista). La llegírem, per primera vegada, el 16 de novembre del 2022. Diu així:

“Quan Déu, amb sa voluntat omnipotent, va criar-ne cel i terra, eixa, en senyal d’agraïment, li va alçar un crit de lloances i, de tot arreu, mil veus li respongueren com que cada una de les coses creades cantà amb la seva nova vida. I un himne de glòria pujà cap amunt enmig la celestial bellesa.

Sols l’abella, al veure’s tan formosa, tingué orgull i va demanar a Déu que, amb el fibló, pogués matar a cada picada a un home i que fos d’or la seva casa. I el Senyor, en càstig, la va condemnar a morir a cada una d’elles, a que sa casa fos de brutícia i a que tingués de treballar sempre per fer-li llum en alabança sua i, per això, d’ella, en surt la cera que, davant dels altars, crema. I, a la vespa, que, essent tan semblant, es contentà solament amb picar i fugir-ne, l’hi va concedir per sa modèstia.

La salamandra, orgullosa, veient-se amb tant poder, li demanà que, amb sa sola mirada, causés la mort a l’home; mes Déu, en càstig, la condemnà a ésser cega tota la vida. I, així, a totes les bèsties, donà lo que mereixien.

I un peix que, des de bon principi, mai parà de preguntar lo que faria i quin nom li posarien, i tot ho deia, no reparant a on era, ni en la conversa en què es ficava, Déu li digué:

-No has pogut callar tot aquest temps, mes callaràs d’aquí endavant-. I va callar per un mai més i, per això, se li dóna el nom de bacallà[1].

I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué:

-Senyor, ¿què es lo que us plau, de mi, fer-ne?

I Déu li va respondre:

-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs, perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (pp. 68-69).

Com veiem, la terra és la gran beneficiada per part de Déu, del creador. A continuació, plasmarem part del llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà per un psicòleg i capellà que la conegué personalment, a què accedírem en el 2018, en què es tracta sobre la cultura colla: “L’àvia Damiana, al llarg de la seua vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs plens d’energia, les aigües del Titicaca[2] i, així, engendrar la deessa, mare de tot el poble.

Essent diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu desenvolupament” (p. 29). I, per tant, el déu Sol baixa a la terra (al riu) així com Jesús ho fa a la Terra.

Com podem veure, en ambdues cultures, un déu masculí engendra la Mare Terra, però ella és qui dona vida als altres i, per això, li ho agraeix, així com, per exemple, encara ho fan en la celebració de festes com la dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, procedents, en bona mida, de la deessa grega Demèter (matriarcal i vinculada amb la Mare Terra), en oferir-los part de la collita.

Afegirem que, en juny del 2022, trobàrem l’article “Campions en català, castellà i anglès” (https://www.lesportiudecatalunya.cat/opinio/article/855645-campions-en-catala-castella-i-angles.html), publicat en “L’Esportiu”, en què el periodista Germà Capdevila comença l’escrit plasmant que “S’ha dit moltes vegades que cada llengua és una visió del món particular i concreta. La cultura maputxe de la Patagònia era una societat matriarcal, i la cap de família era anomenada amb un mot sense equivalent en altres llengües que es pot traduir com ‘batec del meu univers’. Únic. Els catalans ho sabem de sobres. Valorem la maternitat per sobre de la virginitat, per això tenim marededéus i no pas verges”.

¿Què fa una mare, sobretot, quan els fills són nadons, quan tenen pocs anys, sinó mantenir-los i, àdhuc, més tard, principalment, educar-los per a la vida? A banda, la terra, en la rondalla, figura com una dona forta (com moltes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920).

Cal dir que, al capdavall de la rondalla, llegim que tot torna a la terra. En aquest punt, adduirem que els colla consideren que les persones són terra en moviment i, per consegüent, és ella qui els dona la vida i vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] La rondalla aprofita la pronúncia de “va callar”, amb una -r final muda, com fan en moltes poblacions catalanoparlants.

[2] El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.