La cultura cherokee i el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: molts punts en comú.

El 7 de maig del 2022, Montserrat Rius Malet, una dona molt oberta i casada amb un senegalés musulmà, m’envià un escrit que, feia pocs dies, s’havia publicat en el blog personal “Zona Diversa”, a què es podia accedir en Facebook. En aquest cas, sobre la cultura cherokee, en la banda oriental dels Estats Units, concretament, en l’estat d’Oklahoma i en el de Carolina del Nord. Tot seguit, n’exposem la traducció:

“En la cultura cherokee, les dones podien decidir ser guerreres o esposes. Si preferien la segona opció, elles eren qui triaven l’interfecte i, si ho desitjaven, podien demanar un temps per a viure junt amb ell abans de la cerimònia de les noces i veure si ‘s’ajustava’ com a proveïdor.

Ja casades, si volien divorciar-se, només calia que deixassen les pertinences del senyor en l’entrada, no havien de justificar-se i elles mantenien la mateixa honorabilitat davant la societat. Ningú no els demanava explicacions, ni tan sols el marit. A eixe nivell, confiaven en la justícia femenina; cap d’aquestes dones prenia les decisions de pressa i corrents, justament, perquè, en elles, romania eixe pes, ja que la dona era considerada com justa, amb seny, prudent i intel·ligent.

El paper de ‘senyora ama’[1] (o ‘mestressa’) era importantíssim i respectat, perquè la família era la unitat social predominant i només les dones eren aptes per a estar-ne al capdavant. Això els donava poder econòmic, social i polític, àdhuc, en els consells de guerra. Quan no arribaven a una decisió unànime, hi havia un grup de dones que intervenia per a donar el seu dictat final. Eixe era el lloc més respectat i cobdiciat i només l’ocupaven les dones més sàvies del clan.

Si una dona, fins i tot, cometia una injustícia amb la seua família, no era castigada, però es guanyava el rebuig de la seua gent i això era lo pitjor que podia passar a les dones: llur honor era lo únic que les podia connectar amb la Mare Terra.

(Cultura cherokee)”.

Després de llegir aquesta entrada, en què ja veiérem comentaris interessants, de feia uns quatre dies ençà, escriguí un missatge a Monserrat Rius Malet, en què li comentí “Està molt interessant. En la cultura colla, d’Amèrica del Sud, la matriarca i cap de la comunitat, cerca la xiqueta que considera que, quan ella deixe de ser la cap del grup, s’ajustarà millor a la tradició i que salvaguardarà el futur de tots els membres.

M’ho comentà un amic que estigué en el nord de Xile”.

Adduirem que, en molts comentaris de catalanoparlants com també en moltes rondalles, hi ha molts casos en què la dona (tant si té una actitud més bé d’aventura, tant si, com ara, és una reina jove i viu en palau) és una persona amb perspicàcia, ella té la darrera paraula i la que val finalment, no ha de donar explicacions al marit (però tampoc el desconsidera), és ben tractada, l’home i ella fan bona pasta, estan en relació amb la terra on viuen i no deixen fora els seus familiars ni els ciutadans (si són reines o princeses).

En relació amb aquesta entrada, el 8 de maig del 2022, en el meu mur, comentaren “Molt interessant, Lluís. I vam anar a ‘civilitzar-los’! Inexplicable!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), a qui responguí “Gràcies, Ricard.

Eixa ‘civilització’ és fruit, per exemple, del paternalisme de la Il·lustració (en els segles XVIII i XIX), la qual encara està viva en molts sectors d’esquerres a nivell de tot l’Estat espanyol.

Té molt a veure amb la introducció del castellà a nivell legal, escolar i mediàtic.

El pare Juníper Serra, tot i el seu vincle amb les idees de la Il·lustració, fou un defensor dels pobles indígenes en lo que ara és Califòrnia.

Partesc de l’explanació de Pere Riutort”, “Lluís Barberà. Totalment d’acord” (Juanjo Martínez de Nova), “Els espanyols, els més savis… Podien aprendre del que van trobar” (Lina Folquer Gómez), “Totes eixes cultures, inclòs algunes nostres, com les nostres, abans de l’imperi romà, eren matriarcals, o siga, a extingir.

La terra, el nostre planeta, per mi, és femení” (Fermin Carbonell Barbera), a qui comentí, respecte a la seua visió del planeta com a mare: “Sí. És com la mare de qui mames i que fa sentir-te emparat, acompanyat”, “La meua dona és, en un quart, Cherokee. Té moltes històries del seu avi cherokee, però, en cap, es menciona que les dones foren ‘guerreres’. Lo que sí que és cert és que la seua cultura era ‘matrilineal’: la propietat de les tendes era de les dones i elles eren les encarregades també de triar els llocs on assentar-se i cultivar hortes, mentres que el rol dels homes era la caça i la defensa del poblat” (Francesc J. Miró). El detall matrilineal figura en moltes rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i, en altres, però arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar (Catalunya).

I, així, veiem moltes semblances amb la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] En l’original, veiem, entre cometes, “ama de casa”.

Quant a fra Juníper Serra, traduïm el text que figura en l’explanació, en l’edició del 2018: “El meu estimadíssim paisà, del meu poble de Petra, amic dels meus avantpassats, Sant Juníper Serra, de nom de pila ‘Miquel Serra i Ferrer’, nascut en 1713, es va traslladar a Amèrica en 1749, després d’haver patit dificultats respecte al permís de poder traslladar-s’hi, pel fet de ser mallorquí, com anota el seu biògraf Fra Francesc Palou, de Palma, Fundador de la ciutat de San Francisco. Sant Juníper va morir en 1784 a la Califòrnia, actualment nord-americana. Un veritable ‘frare mallorquí’, dels grans missioners en la història de l’Evangelització dels pobles, unida a l’obra de civilització, tal com ho consideraven en l’època de la Il·lustració, amb les seues exigències. Volia que els nadius fossen evangelitzats en llur pròpia llengua, que, en el cas de l’Alta Califòrnia, eren molt diverses segons el lloc.

(…) Amb això, protagonitzà junt amb els seus companys, en bona part, mallorquins i catalans, l’obra a Amèrica més pensada i realitzada en benefici dels naturals d’aquelles terres. Un cas molt semblant la que portaren a terme els jesuïtes al Paraguai. Ernesto Cardenal, davant la seua figura, em constatà que considerava que era un vertader evangelitzador, imbuït de la teologia de l’alliberament. Jo crec, sincerament, que és així” (p. 106).