La literatura matriarcal en el fulletó “Virtuts del bon cagar” (darreria del segle XIX).

El 2 d’abril del 2026 accedírem al poema que tractarem tot seguit i que, com tants detalls escatològics, forma part de la cultura catalana. Inicialment, havia estat recopilat en un fulletó, és a dir, en un llibret de pocs fulls.

Així, no sols hi ha rondalles en què un xiquet menut com un cigronet és salvat perquè els pares el trauen d’una vaca, sinó narracions amb un final acompanyat d’un pet o de l’acte de fer de cos i, de pas, se suavitza lo que hauria estat un relat formal.

En eixe seny, en l’entrada “Virtuts del bon cagar” (https://www.racocatala.cat/forums/fil/35928/virtuts-del-cagar), publicada per El Xueta en la web “Racó català” el 24 de febrer del 2006, i que plasmem amb lleugers retocs (però no, com ara, del castellanisme “apretar” i derivats), comença dient que “Aquest és el títol d’un fulletó anònim de final del segle XIX escrit en vers, compendi de la llarga i complexa tradició escatològica catalana. Tot seguit, us escric el text complet. Tingueu en compte que hi ha faltes ortogràfiques perquè Pompeu Fabra encara no havia fet les normes”:

“VIRTUTS DEL CAGAR

Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatòria de la Universitat d’ENSUMALANCA
per
Macari Cagané

Editorial Diarrea.

INVOCACIÓ

Maigs bonum est cagare
quam bibere et manducare
Millor cosa és el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d’un caganer
en temps que cagava bé.

PROEMI

Discrets i nobles oients,
qui, apretant llavis i dents,
arrufeu un poc el nas,
per respecte al meu ‘detràs’,
que, amb solemnitat completa,
ara fa la seva feta,
crec que serà convenient
fer-vos, en aquest moment,
un discurs improvisat,
en el qual, amb claredat,
a tots, us tinc de fer veure
que jamai em podreu treure
cap feina més d’admirar
que la feina del cagar.

Procureu-me estar atents,
que, provant-ho, al mateix temps,
per la boca i el ‘trasero’,
sens cap vanaglòria, espero
convèncer l’enteniment
amb el discurs evident,
i convèncer també el nas
amb els perfums del ‘detràs’.

No em diguin que só indecent
perquè, davant de la gent,
cago i parlo de cagar,
que és cosa que tothom fa.

Des del més gran al més xic,
des del més pobre al més ric,
i és molt babau qui s’amaga,
de cagar, doncs, tothom caga,
i, com, al principi, he dit,
vaig trobar en un llibre escrit,
d’un antic savi doctor,
que es tenia per millor,
en aquell temps, el cagar
que el beure i que el menjar.

Això sí que ho crec molt bé
i jo us ho provaré,
amb raons tan evidents,
que ho veureu, nobles oients,
encara més clar que això.

Començo, doncs, ara, jo,
i, en dues parts, dividiré
el discurs que vos faré,
provant-vos, en la primera,
el poder de la caguera;
i mostrant, en la segona,
que és cosa molt sana i bona,
i, d’una gran excel·lència,
com veureu amb evidència.

PRIMERA PART

L’Emperador de la Xina,
el Sultà de Palestina
i altres terres de l’Orient,
tots els Reis de l’Occident,
el de França, el d’Espanya,
el d’Irlanda i la Gran Bretanya,
tots els Reis i Emperadors,
ducs, marquesos i senyors
que, d’aquí cent anys, hi haurà
tots els que, en el món, hi ha,
i tots aquells que hi hagut,
tan poder junts no han tingut,
ni jamai podran ajuntar,
com té el ‘Senyor Cagar’.

Cagat homo, cagat dona
et cagat omnis persona.

Paraules d’un escolà
que no podia cagar.

Caga tot qui és animal,
caga el ric i el menestral,
caga el savi i l’ignorant,
la formiga i l’elefant,
caga el Rei i caga el Papa
caga tot home que endrapa
i caga, per acabar,
tot qui té cul per cagar[1].

Aquell ‘currutaco’[2] fi,
que, tot ell, és presumir,
caga, en més d’una ocasió,
amb molta gran satisfacció;
fins les senyores més fines,
corrents, s’alcen les cortines
descobrint l’honest darrera,
quan apreta la caguera.

L’avar que, en gran afany,
conta el seu tresor tot l’any
i, d’allí, no s’alçaria
per son cosí, ni sa tia
fins que, ben tancat, hagués[3],
amb sis claus, els seus diners,
s’alça corrents sense peresa,
quan li diu naturalesa
que, en la necessària, hi ha
negocis a despatxar;
i si, estant-se allí assentat,
es recorda que ha deixat,
tal volta, el calaix obert,
tinc jo per molt i molt cert
que prendrà paciència llarga
fins que, havent buidat la carga,
el senyor cul li dirà:
‘-Alça’t d’aquí, prou [ n’]hi ha'”.

El noble o l’adinerat,
per donar-se dignitat,
si algú el demana per res
o està ocupat o no hi és
i, tant se fa, demanar
que, al pobre, fa renegar;
mes, si apreta la caguera,
aneu-li prompte al darrera
i veureu com, sens tardar,
corrents, despatxa el cagar.

Si veieu a molta gent,
com el criat o l’assistent,
a totes parts, els envien
i, per si res no farien
per més que fos important;
a veure si enviaran
el criat, la minyoneta,
quan truca Donya Cagueta.

Molt diuen, doncs, així pensen:
‘A Roma, de tot, dispensen’;
mes jo diré a aqueixos tals
que són uns grans animals,
doncs, mai, a Roma, hi haurà
qui dispensi de cagar.

Vull que el luxuriós em diga,
quan té davant a sa amiga
i sa intenció marxa bé,
qui seria el primer,
si l’incités, la caguera,
el davant o bé el darrera.

En fi, és feina tan comuna
que, sols aquell que dejuna,
és el qui es pot lliurar
de la merda de cagar;
mes aquí entra l’obstacle
que, a no ser un gran miracle,
no viuria pas un mes
qui no mengés, ni cagués[4].

Homes i dones hi ha hagut,
en el món, plens de virtut,
santedat i penitència,
molts d’ells han fet abstinència
en el beure i el menjar,
mes mai han pogut trobar,
ni, en cap llibre, he vist escrit
que, el més gran penedit,
de cagar, hagi deixat
quan el cul li ha demanat.

Jo he regirat pergamins,
dels autors grecs i llatins,
he llegit tota la història
del regne de Cagatòria,
he desenterrat els ossos
de mil culs, ja xics, ja grossos,
del temps antic i modern,
dels del cel i de l’infern
i, al fi, de tots, he trobat
que, en son temps, tots han cagat.

Això es un precepte just:
caga aquell que hi troba gust
i caguen els qui hi pateixen,
n’hi ha que, cagant, s’engreixen,
altres que hi fan espetecs,
altres que, cagant fan xist;
uns tenen el cagar trist,
altres fan trap, trep, trop, trum,
altres pam, pom, pim, pom, pum,
cadascú fa sa música
amb la merda que trafica.

Però, com no acabaria,
ni amb una hora, ni amb un dia,
el poder de la caguera,
daré fi a la part primera
dient: ‘Oh, auditori meu,
que, tots cagant, merda feu’.

Fi de la primera part”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més  fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Sobre aquests darrers quatre versos, per l’Horta de València, he oït els tradicionals “Caga el rei, caga el Papa i, de cagar, ningú s’escapa”.

[2] Castellanisme, en lloc, com ara, de “gomós”, mot que el DCVB vincula amb “Que conté goma; que sembla goma” i, en línia amb aquest fulletó, amb “Home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda”.

[3] Ací rep el significat “tingués”.

[4] Aquesta estrofa enllaça amb la rondalla de la filla que diu a son pare (sovint, un rei), que ella (sincera i senzilla) el vol més que un bon cagar. Fins que ell no l’acceptarà, després que l’haja expulsada del palau i ella hi torne, ell no menjarà de gust la, ni gaudirà la vida.