De xiquet ençà, concretament, des que estudiava 2n d’EGB (això és, des de que tenia set o huit anys), no m’ha agradat mentir. D’aquell curs 78/79 fins ara, el meu conte preferit és “El pastorcillo mentiroso”, rondalla que ens contà la mestra d’aquell curs, Dª Lola.

Així, en aplegar a casa el dia que ens l’havia contat, passí a narrar-li’l, a ma mare: “Mare, hui, Dª Lola mos ha contat el ‘cuento’ ‘El pastorcillo mentiroso’“. Encara me’n recorde d’aquestes paraules. Dª Lola era una mestra genial com a ensenyant, molt oberta, amb bona empatia i a qui li agradava crear espais de germanor i de llibertat en classe, a més d’una defensora de la llibertat.

A partir d’aquell dia, però, com si m’hagués nascut la consciència, la meua finalitat primordial, en la vida, ha sigut que no em tracten de comprar com si fos un titella i, a més, no admetre ningú (ni res) que tracte de limitar la nostra llibertat i posar-la a mercé de les persones que, amb males intencions, tracten de donar gat per llebre o, per exemple, de fer que la resta siguen esclaus seus.

En línia amb això, diré que el fet que exposaré a continuació és u amb què vull manifestar que, des del meu punt de vista, els estudis sobre lo matriarcal han d’anar un poc més lluny, com així ho faig (com moltes persones que conec).

Tractaré un fet real, en aquest cas, una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat que m’afectà, directament, com a part acusada. 

En setembre del 2006, mentres romania assegut, en companyia d’un pare (a la meua esquerra), d’una mare (enfront de mi) i d’una menor de sis anys i dos mesos (a la meua dreta) i tots quatre érem al voltant d’una taula rectangular però amb les dues ales plegades, hi havia un objecte atractiu (potser d’origen africà, però no de tipus eròtic, i en el centre de la taula). La menor, somrient, allargà el braç i agafà l’objecte.

Sa mare li digué que el deixàs on era abans.

La mare, tot seguit, li pregunta si era de veres que havia sigut motiu de tocaments i de violació de la intimitat. La xiqueta, davant de tots, diu: “Sí”.

Em passí uns nou dies seguits sense somriure i necessití ajuda psicològica durant uns mesos. Afegiré que, a finals del 2007, parlí amb la mare de la xiqueta, qui em comentà que un missatge que jo havia preparat per a la filla, no li l’ensenyaria perquè li podria resultar fort. “La veritat cou” diu un refrany. A mi, no em coïa.

Adduiré que el 4 de juliol del 2014 fiu una “entrevista” a un xiquet (ací, Toni), després de preguntar, jo, al pare, l’edat del xiquet i de dir-li que m’agradaria fer-li unes quantes qüestions. Em respongué que tenia sis anys i que aprovava que jo fes lo que tenia previst. 

Ja asseguts, Toni i jo, en una taula quadrangular i amb un objecte atractiu en el centre (potser una polsera africana comprada a un venedor ambulant del Senegal), em deia que li costava més el valencià i passí a fer-li-les en castellà. Ens miràvem frontalment.

Cal dir que eixa temporada havia demanat a unes quantes persones què farien si tinguessen 300€ amb la possibilitat de fer una inversió, a què els destinarien. Per això, comencí demanant-li, unes quantes vegades, què faria si, en la part central de la taula, hi hagués 300€. Toni en cap ocasió digué que els acceptaria.

Quan vaig veure que no acceptaria ni un cèntim, passí a fer-li unes altres qüestions, però que, a diferència de les primeres, sí que escriguí en un diari personal que encara conserve, junt amb les seues respostes i el comentari final que li fiu.

— Toni. Imagínate que donde estoy yo, hubiera un hombre que te hubiera pegado, insultado o maltratado. Y que aquí estuviera esto [objecte molt atractiu]. ¿Lo co…? ¿Qué harías?

— Me iría.

— ¿Y si fuera muy bonito?

— Me iría…, por si acaso.

Vos diré que el xiquet feia la cara d’una persona maltractada i que estigué a punt de plorar.

— Gràcies.

A continuació, immediatament, em lleví de la cadira, alcí els braços en senyal de victòria, i diguí “¡Sóc innocent!”. Li diguí, al pare, que m’agradava la sinceritat de Toni. I em respongué: “Es muy sincero” (sic). I, en acabant, afegia que el xiquet no sabia mentir i que li ho captava amb facilitat.

Per això, aquell dia escriguí en el diari: “I m’he sentit innocent després de quasi huit anys amb un llast darrere.

(…) I obriré el centre creatiu [, on ensenyava valencià de manera gratuïta, i on visqués pròximament, perquè ja havia decidit canviar de casa,] a xiquets de primària i persones de més de 6 anys. És u dels meus somnis. I tornaré a acostar-me a xiquets i menors de qualsevol edat i amb la consciència tranquil·la i mà esquerra”. 

Uns anys després, en desembre del 2016, expliquí als pares què hi havia darrere d’aquelles qüestions i de la frase “¡Sóc innocent!”.

Tornant a la xiqueta, direm que, quan ja havia fet catorze anys, concretament, en la tardor del 2014, acceptà rebre, de part meua i en un futur immediat, 500€. De fet, en dues ocasions, se’n posà a favor. I rebé els 500€. 

Uns cinc mesos després (encara que ella no havia fet els quinze anys), molt al principi d’una conversa, li diguí “Era per a perdonar-te per lo dels tocaments…” (ho tenia ben preparat) i, ¿sabeu què em contestà?… Doncs, lo següent: “¡Ah!, ¡ja no me’n recordava!”. Volia estudiar Dret.

Quan la xiqueta ja tenia quinze anys, en la tardor del 2015, acceptà estar en el testament: hauria heretat tot el patrimoni en diners i la casa que em paguí.

En el 2016, un psicòleg, en primer lloc, escoltà la versió de la mare (qui, quan tenia quatre anys, patí abusos sexuals per part d’un home, com també li passaria, uns anys després, a la seua germana, a la mateixa edat i amb el mateix home) i, uns mesos després (el 20 de setembre del 2016), em feu una “entrevista” d’uns vint o vint-i-cinc minuts (i mirant-me ell a la cara) i, quan li vaig afegir la frase que li havia dit a la xiqueta (la del perdó per lo dels tocaments), em comentà:  “És que, si de cas, deuria haver sigut ella qui t’haguera contestat ‘¡No, no!: ¡en tot cas seré jo qui t’haurà de perdonar, a tu (i quan jo vullga), no tu a mi!’“.

Però, finalment, el psicòleg (després de presentar-li els fets de manera cronològica), em demanà:

— I ella, ¿què et digué?

I li responguí:

— ¡Ah!, ¡ja no me’n recordava!

I, per a rematar la jugada, el psicòleg, amb un refrany molt famós sobre la facilitat per a agafar una persona mentirosa, “S’agarra abans un mentirós que un coixo” (en aquest cas, una mentirosa), “dictà sentència” en contra de la menor, en aplegar ell a la conclusió que la xiqueta havia mentit.

Però això no és tot. Uns mesos després, la mare de la menor, una germana i un germà de la mare (qui, mig any després, seria anomenat batle d’una població), decidiren fer xantatge a son pare i a sa mare i ambdós pares acceptaren. Jo no accepte xantatges així. I, com a curiositat, adduirem que la mare de la xiqueta és una dona… contrària a la violència masclista (1).

En març del 2017, un home que no em coneixia gens ni miqueta uns dies abans, em feu una “entrevista” durant trenta-un minuts, mirant-me a la cara i tot, i determinà lo mateix que el psicòleg. A més, em digué, en distintes ocasions, les paraules següents, ací agrupades: 

— No eres culpable, no eres responsable: eres innocent. Ho pots dir a qui vullgues.

L’endemà vaig emprendre camí i, a més, participant amb energia, amb vigor, amb espenta. I una setmana després… començava la recerca sobre els Sants de la Pedra. 

Ara, lo que val és anar cap al demà, un demà en què només convidaré a ma casa (físicament i tot) les persones que impulsen el matriarcalisme i que, com l’esquerra cristiana i matriarcalista (que sí que m’agrada, com l’esquerra política de la mateixa corda i que salta del sofà de la mediocritat i de la comoditat), vagen un poc més lluny, com ja fan moltes persones que conec i que tenen molta espenta i bona empatia. I, per descomptat, a les que m’inspiren confiança, ¡que a gosades que n’hi ha!

I això és lo que faig: com l’home que ja té més de quaranta anys i que ni delega com un xiquet o com un jove, ni es precipita a la vellesa. I com moltes persones que conec.

Igualment, espere que ningú no passe mai per una experiència com aquesta, terrible i que m’ha portat a un canvi de xip, fort, en els meus esquemes mentals i, quant al tema de la sexualitat, sobretot, en lo de la violència de gènere i en el famós “Són les dones les que han de fer la revolució” de què em parlava una psicòloga, el 25 de novembre del 2008, en la ciutat de València: no estic disposat ni a passar per l’adreçador del femellisme (“hembrismo”, en castellà), ni a perdonar persones com aquesta xiqueta, perquè, com deia un amic meu a un home (unes quatre vegades), “Bueno, sí; gilipolla, no”. 

Adduirem que no assistiré a cap acte (ni signaré cap iniciativa) contra la violència de gènere, ni contra la violència matxista, ni contra el patriarcat, antimatxista, ni de la mateixa línia, encara que em conviden a agafar un cèntim d’euro, mentres que la xiqueta (ara, jove) no faça públic en les xarxes socials (si en participàs), durant trenta dies seguits (i sempre que m’hagués avisat anteriorment i que jo puga veure-ho publicat) la seua mentira i la seua acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat, ja que, com escrigué Pere Riutort Mestre en la seua explanació (p. 4 de la versió del 2018, la que ell m’envià), “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades molt desagradable, vaja sempre pel davant”. 

Tampoc no pense denunciar aquests tipus d’actes (ni per escrit, ni oralment, ni de cap altra manera) mentres que la històrica xiqueta no faça lo que he indicat abans i mentres que, a més, les persones que feren xantatge als avis materns de la xiqueta no demanen perdó als dos avis i sempre que els dos avis visquen… i, òbviament, a mi. És més: no pense perdonar cap de les persones que es posà de part de la xiqueta acusadora (que en són eixes i més). 

Quan s’acosta Nadal, els xantatges d’aquests tres adults encara perviuen. ¿No remou la consciència a cap votant de partits com Més Compromís, PSOE, Podemos, Esquerra Unida, etc.? Com sempre, hi haurà persones de bon cor que votaran aquestes candidatures polítiques, fet que no exclou que sí que existeix el femellisme (el “hembrismo”) en aquestes formacions polítiques (i en moltes més, no necessàriament moderades o de dretes) i actuacions de poca-vergonyes com les que hem plasmat ací o bé relacionades amb la sexualitat. Cal escriure que, igualment, hi ha opcions molt interessants i que van molt en línia amb el matriarcalisme, com ara,  l’“Asociación PETRA Maternidades Feministas”, (https://plataformapetra.com), recomanada per l’etnòloga Mari Carmen Basterretxea en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (llibre publicat en el 2022 per l’Editorial Nativa Cauat), i l’associació valenciana “Mamare” (https://mamare.es/ca/quienes-somos/), defensora de la maternitat, fundada en el 2004.

I, com escrigué el meu amic David Algarra (i també podem incloure el tema de les acusacions falses vinculades amb la sexualitat), en un tweet del 13 de març del 2022, “Es coneix a la parella en el divorci, els germans en l’herència, els fills a la vellesa, els amics en les dificultats, un partit d’esquerra quan passa de l’oposició al govern d’un Estat”… I això val per als qui, durant anys, es dedicaren a dir que els del PP i els del PSOE eren uns corruptes, que si la corrupció… O els que qualifiquen els altres de ser conservadors. Un exemple, el veiem en aquest enllaç: https://twitter.com/La_SER/status/1676862229835046912?t=nc-pSBXokov6FeFbOVDh4w&s=19. Són declaracions de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), el president del govern espanyol entre el 2004 i el 2011, publicades per l’emissora espanyola “Cadena SER”, el 6 de juliol del 2023, en Twittter, i que viu eixe dia. Preferesc (com moltes persones que conec) paraules en línia amb el matriarcalisme: molt obertes i que toquen els peus en terra.

A banda, hi ha més casos semblants, com ara, aquest, en relació amb un polític català, el qual fou publicat per primera vegada el 16 de setembre del 2024: https://www.elnacional.cat/ca/politica/regidora-va-denunciar-eduard-pujol-assetjament-sexual-es-disculpa-judici-no-va-assetjar_1283544_102.htm. I un altre, en nexe amb el mateix fet, però uns dies després: https://e-noticies.cat/politica/aurora-madaula-dirigent-progre-junts-senalada-denuncia-falsa-assetjament.

Finalment, una de les frases que llisquí el 7 de març del 2022 i que més m’agraden: “Encara conserva la innocència de quan era petit”.

 

Alaquàs, 22 de setembre del 2024.

 

 

(1) Moltes persones i, cada dia, en som més, utilitzem, per motius etnolingüístics, les paraules “matxista” i “matxisme”. Com a mostra, l’entrada “Blues amb dones” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/blues-amb-dones/), de Bartomeu Mestre “Balutxo” i publicat en el seu bloc “Etxiba Balutxo…”.

Afegirem que Facebook, si més no, en dues ocasions, m’ha eliminat dos posts (u d’ells, de setembre del 2016) en què, sense pèls en la llengua, plasmí que es tractava d’una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat i com havia esdevingut aquella acusació.

Igualment, adduirem aquest passatge de la rondalla “Jesús i Judes van passar per aquí” (p. 516), plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i  llegendes de les terres de Lleida” i que llisquí per primera vegada el 19 de febrer del 2023. Òbviament, em pose de part de la figura de Jesús, perquè no fa les coses amb mala intenció. I, com a present, un enllaç per a accedir a estratègies de manipulació, a partir de recerques de Noam Chomsky, politòleg estatunidenc: https://www.racocatala.cat/forums/fil/138205/10-estrategies-manipulacio-control-esclavitud-noam-chomsky.

Finalment, exposarem un comentari del 27 de gener del 2024, a un amic que ha viscut el matriarcalisme (en sa casa, en la seua família i residint en el País Basc).

Hem retocat part del comentari, però els fets tenen a veure amb persones amb un paper molt clau al principi del cas de l’acusació falsa:

<<Bon dia, 

Partint de lo que m’ha comentat ma mare sobre els seus avis, tant els hòmens com les dones, podem dir que ells vivien el matriarcalisme. Nasqueren en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Els meus avis materns, matriarcalisme. Sabem que n’hi ha, d’eixa generació, que tractaven la dona, quasi, com si fos un drap.

Entre els germans de ma mare, matriarcalisme. Entre altres persones d’eixa generació, matxisme (del castellà ‘machismo’) i femellisme. En cals meus pares, ma mare és qui té la darrera paraula. Com molt bé sabem, moltes vegades, moltes, és la dona (àdhuc, com a mare) qui fa passar la resta de familiars o de persones pròximes. La recerca ens ho confirma. 

En canvi, entre els de la meua generació, un home (quasi de la mateixa edat que jo), em digué “Tu ja saps que les que manen són les dones”... com dient que jo no tenia res a fer. A més, ell considerava que m’havia de casar, de tenir parella. Fou en Nadal del 2010 o, si més no, a principis del 2011. A quatre passes, la seua muller i una altra dona (poc o molt, coetànies), somrient. Jo li diguí: “¡Perquè tu vols! ¡Ningú t’obliga a estar casat i, ja casat, a deixar que facen de tu lo que vullgues!”. I continuàrem parlant. Però no em convencé. I no m’he casat amb ningú, encara que tinga bones relacions amb moltes persones.

Això era. 

M’entenc prou bé amb els meus pares i moltes persones molt pròximes a mi van en línia amb el matriarcalisme, sobretot, les de bon cor, com moltes de les que preneu part en l’estudi sobre el matriarcalisme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada>>.