I, amb les paraules següents, de Bartomeu Mestre i tretes de l’entrevista “Bartomeu Mestre, ‘Balutxo’: ‘La nostra història ha estat pervertida’” (https://www.vilaweb.cat/noticia/42209730/20140908/bartomeu-mestre-balutxo-nostra-historia-pervertida) feta pel diari digital “VilaWeb” i tan en línia amb moltes persones amb molta iniciativa i tant present en el tema que tractarem i en molts relacionats amb tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, clourem aquest apartat de la definició de matriarcalisme. I ho fem perquè és un tema més que cal que reviscolem i que fa que molts catalanoparlants actuen amb més espenta, amb més ímpetu i sense ajornar, àdhuc, aquest punt. Són unes paraules amb què m’identifique: “El descobriment principal ha estat que la nostra història ha estat no solament amagada, sinó que ha estat pervertida, tergiversada. Ens han canviat totalment els paràmetres i ens expliquen una cosa quan és una altra. I es tracta de descobrir-ho”.

En  eixe camí de descoberta, actualment, u dels mitjans més interessants i que més ho aplana és Internet. Així, el 24 d’agost del 2020 publiquí en el meu mur de Facebook com també en els d’altres grups[1] un text que deia (i que ací oferim quasi complet): “Si en les ‘societats matriarcals’ sí que hi ha espai per a l’erotisme i, en llengua catalana, hi ha moltes cançons populars (que no fetes per professionals) eròtiques i d’humor, ¿podríem dir que la llengua catalana va vinculada amb el matriarcalisme? Hi ha articles que diuen lo que un amic (que coneix prou una cultura matriarcal d’Amèrica del Sud, la colla) em comentà una vegada: que, per exemple, quan una parella de valencians valencianoparlants ix de casa per a anar a missa o a una festa, i van pel carrer, l’home ensenya la mà dreta (el braç dret), però qui agafa l’altre, amb el seu braç dret, és la dona.

I més: en el llibret de cançons de broma bruta, n’hi ha moltes en què la filla va a la mare a demanar-li, però no al pare. Casual? La lectura i la conversa amb persones de ment oberta i que coneixen cultures matriarcals (com ara, aquest amic), em diu que no.

 Què hi penseu?“.

Les respostes foren: “Qui comanda en qüestions de ball? A Mallorca, les dones” (Aina Peña[2]), “Jo sempre he considerat sa Mallorca tradicional, vull dir, completament, fins sa generació des meus padrins i, només parcialment, sa des meus pares, una societat clarament matriarcal.

L’amo diu que comanda, però sa madona du es maneig” (Miquel Roig Llaneras[3]). Li responguí que “Ma mare és qui realment mana, entre mon pare i ella, però hi ha molta obertura entre els dos, no tracta ningú de tombar l’altre”. Altrament, el 25 d’agost del 2020, en el mateix grup, posaren, “A la Catalunya rural, també passa. La dona fa la casa i duu la bossa. Per exemple, els amics del meu home (a Manresa) li deien: ‘Què fa la mestressa?’” (Maria Montserrat Morera Perramon), “De Llevant o de Ponent, de la dona sigues parent” (Marta Vives Jornet), “’A la dona i al carrer, a la dreta, la muller’, deia Joan Amades” (Marta Ib Fuentes). A Marta Ib Fuentes, li plasmí: “Això deu ser en seny figuratiu, puix que la dreta s’identifica amb el poder (la rectitud, la justícia, tenir mà dreta).

En el País Valencià, a l’hora de casar-se en l’església, la dona és a l’esquerra. N’hi ha, d’excepcions, com ara, en Alcoi i en Vinaròs, on l’home és qui se situa a l’esquerra mirant el capellà. M’ho digué una parella d’Alcoi en el 2010 (tenien mes de setanta anys) i una dona de Vinaròs (d’uns quaranta anys, en el 2012, si fa no fa)”.

Adduirem que el 1r de febrer del 2022 veiérem que, en el grup “Expressions típiques de Menorca”, s’havien escrit comentaris sobre la frase “Sa madona du es maneig”, les quals exposem: “Jo l’he sentida només per Mallorca” (Xec Riudavets Cavaller), “Per aquí, Menorca, solem dir ‘Madona duu el pondo de sa casa’” (Maria Mercadal), “Jo sí que l’he sentida a dir. A Ciutadella, dèiam ‘Aquesta madona du un bon maneig en tant de missatges que hi ha en aquest lloc’” (Margarita Moll Bagur), “L’amo comanda i madona fa lo que vol.

Una dona fa la casa i una dona la desfà’: vol dir que la prosperitat d’una família depèn de les bones (o males) qualitats de la dona que la regeix (Mall. Men.). DCVB” (Assumpta Triay Salord), “’L’home proposa i la muller disposa’” (Josep Armengol), “Madona du es calçons” (Andreu Salord Bosch), “Una bona madona fa es lloc” (Sisca Salord).

Això sí, deixant-nos d’històries, en el seny de ficcions, de faules, d’enganys, de mentires, i, passant, ja ho crec que passant a crear un clima receptiu a progressar, més obert, més humà i més dinàmic, però sense defendre que uns tenen la raó i que els equivocats, els curtets de mollera, els no il·lustrats, els qui encara romanen en la foscor, etc. són els altres. Molt lluny de la realitat, en l’actitud de les persones vinculades amb els Pobles matriarcals i que se’n senten part, per exemple, molts catalans, molts valencians i molts balears que estan per impulsar el coneixement i l’estudi de lo que lliga amb la llengua catalana i amb la història de la nació històrica de què formen part (i tota ella, amb arrels catalanoparlants) i que compten amb el suport de moltes persones amb interessos comuns i que també estan perquè es conega més i millor entre els qui viuen en tota la nació catalana.

Per eixe motiu, considerem essencials unes paraules que llegim en l’article “Memòria històrica i ministeri pastoral. Mn. Pere Joan Pons, vicari perpetu d’Alió i Puigpelat (1595-1620)”[4], de Manuel M. Fuentes i Gasó i publicat en la web “RACO”, sobre la història, quan posa que, en 1585, Guerau III de Queralt, senyor de Catllar, escrivia (i l’autor ho tradueix del llatí) que “’la sàvia discreció de la naturalesa humana, considerant que, per la feblesa dels homes en la llunyania del temps, tot allò que ve darrere d’ells estava exposat al risc de l’oblit, trobà un testimoni i confià a l’escriptura pública, amb la finalitat que els actes dels pobles redactats en documents escrits, amb l’ajut de l’escriptura, es conservessin durant temps’.

(…) Hom també convenia que ‘fixar la memòria’ esdevenia també imprescindible quan es volia reivindicar la pròpia persona o vindicar la pròpia gestió.

Així doncs, hom acostuma a concloure que, generalment, en qualsevol societat només ‘escriuen’ aquells o aquelles que detenen el poder polític, econòmic, social o ideològic. És a dir, aquells o aquelles que tenen alguna cosa per mantenir, augmentar o defensar.

(…) Pertoca a l’historiador descobrir la relació entre els esdeveniment, les seves diferències, les seves semblances i possibles causes i conseqüències” (pp. 61-62).

I, com m’escrigué Ricard Jové Hortoneda el 27 de desembre del 2019, en el meu mur, “Tant de bo aquest sentiment de pertinença de la terra dels valencians, dels balears i dels catalans, esdevingui tan orientat com tu proposes dia sí i un altre també. Però que no ens equivoquem de pàtria: tu i jo ho tenim molt clar i continuarem fent proselitisme cultural i nacional!!!!”. Li escriguí “Però prioritzant més el demà que el passat” i ell afegí “… però amb la  consciència viva que, sense passat, no tindríem ni present, ni futur!!!!”, mots a què responguí amb un “I tant!”.

Doncs bé, això és lo que farem, en bona mesura, i recorrent, en molts casos, a una mena d’estudi expositiu que resulta de la compilació de moltes idees soltes, de molts testimonis, d’escrits bibliogràfiques diferents i, sempre, de manera temàtica, tot i que hi haurà punts que enllaçaran amb uns altres.

D’afegitó, recorrerem, en molts casos, a documents eclesials que, amb les seues paraules, ens vénen com sabateta a son peu als missatges que volem transmetre. No cal dir que a una transmissió més destinada a la presa de consciència i a l’ensenyament (però en què l’alumne juga un paper tan important com el mestre) que no a la formació en el seny militar i, per tant, molt més en línia amb un esperit de tolerància i de germanor que amb la intenció de demostrar que l’altre és l’errat, que el nostre punt de vista és el millor, que només hi ha dues opcions (o tu o jo) i, com ja feia en ensenyar “Valencià” a adults, amb tres parers pel cap baix i no necessàriament de contraris, puix que, com tots sabem, l’arc de Sant Martí és ple de colors i, entre tots ells, fan l’arc.

I tot perquè volem anar més lluny de lo que pretenen molts polítics. En to de pau i de diàleg, sense permetre que es procure menysprear el feble (però tenint present que és una realitat), això és, afegint més pes en l’altra balança com quan, sense paternalisme, ni una caritat mal entesa, ens inclinem cap a qui ens demana ajuda i, al mateix temps, li exigim que aporte a la resta del grup, de la comunitat o, per exemple, de la població on viu, és a dir, que no es dedique a viure amb l’esquena dreta. Així contribuïm a premiar les persones que estan més per un estil descentralitzat i, de rebot, en pro d’una major participació dels ciutadans en els afers públics com també en els familiars, en els de la comunitat, en els del barri, en ONG, etc.

A continuació, passarem a introduir alguns escrits de l’Església que empelten amb la recerca.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] El 25 d’agost del 2020 també publicaria aquest escrit en més grups de Facebook.

[2] El 24 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”.

[3] El 25 d’agost de l2020, en el grup “Dialectes”.

[4] Consulta feta el 20 de maig del 2020.