El segle XVIII és clau en el present i no podem deixar-lo fora: s’inicia la secularització de bona part d’Europa i, així, de les colònies que alguns estats europeus tenien en Amèrica, com ara, el Regne de Castella, Anglaterra o, per exemple, França i Portugal. I si abans el poder el tenia l’Església, ara passaria a mans de polítics, de lo que, modernament, diem “Estat” (més d’una vegada, “Estat-nació”).

A més, com escriu Lluís Duch en el llibre “Simfonia inacabada. La situació de la tradició cristiana”, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en 1994, és un segle en què es crea, a poc a poc, la base “de tots els plantejaments decisionistes[1] i totalitaris. No estableix els criteris de la conducta el qui posseeix millors arguments, el qui raona amb més profunditat per assolir la veritat, sinó el qui disposa de la força quasi-divina per imposar el seu parer, la seva llei. (…) posseeix en propietat la capacitat de legislar (o d’abolir la legislació vigent) d’acord amb els seus interessos, sense que li calgui fonamentar o donar raó de les seves decisions”  (pp. 176-177). Unes paraules realment interessants i que, en formes semblants i amb informació en aquesta línia, veurem reflectides en molts apartats de la recerca.

De fet, en un camí semblant al de les paraules de Lluís Duch, en el document “Nació i nacionalismes. La configuració del nacionalisme espanyols al segle XIX”[2] (https://www.portaldhistoria.com/app/download/4716851961/NACIO_I_NACIONALISMES.pdf?t=1476997799), de Toni Aragonès Micolau i publicat en “PORTAL D’HISTÒRIA”, en llegim unes de Ramón Menéndez Pidal[3] que s’ajusten molt a lo escrit pel monjo de Montserrat: “Castilla creó la nación por mantener su pensamiento ensanchado hacia la España toda; jamás ningún particularismo nacionalista puede nacer de ella, ni tampoco de ella puede ser aceptado”. I, per a rematar el tema, inclourem, per exemple, unes de José Luis Martín Rodríguez[4], que daten de 1998, i que figuren en la mateixa plana del document de Toni Aragonès “{España}… se realizó a partir de Castilla, por su riqueza y recursos humanos, tal vez también por su situación geográfica, porque sus reyes eran depositarios de la idea unitaria y, sobre todo, porque sólo en Castilla tenían los reyes las manos libres para poder actuar. […] Castilla será utilizada por los monarcas para llevar a cabo la unidad de las tierras peninsulares, que se prepara durante la Edad Media y se realiza a partir del reinado de Carlos I[5], primer rey de pleno derecho de catalanes, aragoneses, castellanos, vascos, gallegos… primer rey de una España[6] unida tras la desaparición de Hispania en el año 711”.

Si, a més, afegim que, en el mateix document de Toni Aragonès, es comenta que u dels pilars del mite castellanista, els arquetips dels espanyols, són “El hidalgo[7], el conquistador, la mística, el guerrer, l’inquisidor”, veiem que continua amb lo que hem escrit amunt, en relació amb la imposició, fet que és deixat a banda per molts catalanoparlants. De fet, el 16 de maig del 2020, incloguí en Facebook les línies de Lluís Duch sobre el pensament de Carl Schmitt i comentí que jo hi estava totalment d’acord amb les de l’antropòleg benedictí i que m’agradaria conéixer l’opinió dels lectors. Un amic, Ricard Jové Hortoneda (1929), un home molt comunicatiu i receptiu, sense pensar-s’ho dues vegades, plasmà: “Amb l’opinió de Lluís Duch, sí, i tant! Discrepo profundament de la de Carl Schmitt, encara més després d’haver passat tota la vida sota el jou de la imposició franquista, avui per avui disfressada de democràcia”.

Adduirem que sí que podem dir que moltes persones del País Valencià, de Catalunya, de les Illes Balears, etc. actuen com a persones dins del marc de la cultura grecollatina, amb una aportació important de la cultura goda, de les cultures mediterrànies i, a banda, en línia amb lo que impulsaven, en el camp del pensament, moltes persones que formaren part de la Il·lustració[8] europea (ara bé, però no com a aliats del paternalisme ni de la desconsideració cap a lo rural ni cap a les minories, ni cap a les dones), com ara, l’evolució, anar cap al demà amb molta iniciativa, estar interessats pels altres, per la vida, per lo que passa pel món, etc. Per tant, no es tracta d’una disposició que, com escriu Jaume Botey Vallés en el 2007 en el document “Iglesia católica y nacionalismos en España” (https://studylib.es/doc/424173/iglesia-catolica-y-nacionalismos-en-españa), publicat en la web “STUDYLIB”[9], “en lugar de tender puentes y diálogo[10], haya tomado partido por el centralismo españolista, ahondando la división en la sociedad española en general y en particular en Euskadi sólo puede entenderse desde la consideración de su verdad eterna y venida de lo alto, desde el fundamentalismo.

(…) la presencia de los obispos en la calle, en las manifestaciones de ultraderecha a favor del nacionalismo españolista o en contra del diálogo, reclamando mayores derechos para sí y negando otros derechos de otros, contrastando con su clamorosa ausencia en manifestaciones ante el tema de la pobreza, marginación, inmigración o violencia doméstica, enervan a una parte de la población” (p. 15). Ans al contrari,puix que moltíssims catalanoparlants sí que estan oberts als altres i a millorar com a persones cap al matriarcalisme i a les arrels.

Afegiré que, així com Lluís Duch parla del tema de la privatització de la religió arran del triomf del capitalisme i de la introducció de les idees de la Il·lustració, podem dir que, en la nació catalana (i, més encara, del segle XVIII ençà, amb l’entrada dels Borbons), hi hagut una campanya intensa i, si no, ordenacions legals, amb la intenció de fer desaparéixer la llengua catalana i, en el millor dels casos, tractar que, com a molt, el seu ús es limitàs a lo privat, a casa, als ambients més informals. Potser u haja llegit sobre açò. Ara bé, la qüestió és: si això ha anat adjunt amb la política lingüística del segle XVIII fins ara, ¿no haurà passat una cosa semblant amb la cultura i amb lo matriarcal?

I la resposta no és una altra sinó que sí, que sí que hi ha esdevingut i que, per consegüent, només un canvi partint de nosaltres, això és, per part de valencians, catalans, balears i els altres catalanoparlants (com a col·lectiu de partida), fa possible que no romanguem passius davant aquests fets i que, en lloc d’acceptar que les nostres vides siguen tractades religiosament per part del poder, fet que va unit al despotisme il·lustrat, a les dictadures, als totalitarismes, a les democràcies formals, al colonialisme, etc. i a qualsevol intent d’anul·lació de lo que no va empiula amb una llengua (en lloc d’una obertura als altres i d’un interés per lo que té lloc en el dia a dia i més per l’emoció que per la raó i, àdhuc, pels qui parlen la llengua que preferim i pels qui no l’usen), passem a l’acció i no tant a una reflexió unida a una nostàlgia o a un deixar estar les coses per a un altre moment, per a demà, o per a quan isquen altres opcions, més obertes i com ens agradaria i acollint amb bons ulls el passat.

No deixarem fora que hi ha dictadures i persones que prefereixen la raó, lo estàtic, lo rígid, lo normatiu, els principis, les valors, lo moral, etc. en lloc de lo que resulta de l’obertura als altres, de decantar-se més per l’esdevenidor que per lo que tingué lloc fa segles o de lo pretèrit i que no té present la gran majoria de la població, etc. enllaçant amb la política de dominació, centralista, repressiva, que deixa fora lo que no empelta amb lo castellà, que considera illetrat o obscurantista o curt de coneixement o, com ara, poc seriós, lo que no té relació amb la historiografia procastellana o proespanyolista. I, per contra, i, com a afegitó a aquesta introducció a la definició de matriarcalisme, direm que, com posa Pere Riutort en la seua explanació, “Cal recalcar-ho: Hi ha hagut fills del Poble Valencià, ben conscients i conseqüents en el treball de redreçament del que toca ser aquest Poble nostre, que tant estimem i pel qual tant ens hem sacrificat.

(…) Malgrat l’acció negativa de tants anys, a les terres valencianes, no s’ha acabat amb la vida del nostre Poble com a tal. Encara està a temps per aconseguir el que toca ser, en els diferents àmbits, a l’actualitat, començant per la defensa i promoció eficient de la llengua pròpia.

Són cridats tots a col·laborar en aquesta necessitat, de deixar constància per a les generacions futures. De tot, n’ha de quedar constància com a veritat, no com a revenja o per pur orgull, sinó com a acció de Poble com a tal, que ha tingut uns determinats subjectes que han donat generosament el que tenien de si mateixos i s’han posat al davant per tal de dur-ho a terme” (pp. 4-5).

Això connecta molt amb el dret d’autodeterminació, el qual, fins i tot, hi hagué molts representants de pobles indígenes que el defenien en l’ONU i hi estic totalment d’acord, com moltes persones que conec. Així, Lars Johansen, primer ministre del govern autònom de Groenlàndia, diu: “Hui, més que mai, sabem que cap reconeixement pot substituir el dret d’un Poble de conservar la seua identitat independent: el desig d’un Poble de ser amo del seu destí” (p. 47).

I prou que, en això, coincidesc amb moltes persones catalanoparlants que pensen que la historiografia que hi ha hagut, bé en les escoles, bé en els centres de formació, bé en publicacions en qualsevol mitjà escrit, bé, per exemple, en l’exèrcit i en la gran majoria dels mitjans de comunicació social espanyols, han anat en línia amb els mites castellanistes / espanyolistes i amb un culte a la pau i a la unitat, dos térmens utilitzats, clarament, a partir de paràmetres de lo que, popularment, es diu de dretes, retrògrads i que s’inclinen, preferentment, cap al passat, en lloc de fer-ho cap al demà i a un tancament a idees noves i a lo que puguen pensar, dir o, com ara, escriure, els altres.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molts oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Partint del pensament de Carl Schmitt, lo “decisionista” va en línia amb la imposició,

[2] Consulta feta el 16 de maig del 2020.

[3] Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), partint d’informació de Viquipèdia, fou un filòleg, historiador, folklorista i medievalista.

[4] José Luis Martín Rodríguez (1936-2004)  fou un historiador castellà.

[5] Fou rei de molts regnes d’Europa i, en el cas de Castella, com en el de la Corona Catalanoaragonesa, entre 1516 i 1556.

[6] La unió jurídica d’Espanya i, per tant, la formació d’Espanya com a estat, té lloc en la segona meitat del segle XIX.

[7] Es tracta d’una classe de cavaller castellà.

[8] Ben diferent és lo que es coneix com “despotisme il·lustrat”, del mateix segle, el XVIII, però que consistia en un paternalisme resumit a obrar per al poble senzill, però no deixant que intervingués en les decisions i, a més, cercant com a aliats, en bona mesura, una cultura oficial a manera de consell de sabuts, que menyspreava lo que no fos útil, lo vinculat amb el passat i, per descomptat, lo religiós, la cultura del poble senzill i molts trets més. Es tracta, per tant, d’una organització vertical de la vida i de la política, molt llunyana de la que era comuna en els regnes de la històrica Corona Catalanoaragonesa, fins als decrets de Nova Planta signats per Felip V de Borbó.

[9] Consulta feta el 16 de maig del 2020.

[10] Es refereix a la “Jerarquía de la Conferencia Episcopal Españala”.