Tocant al capítol dels “Tresors”, en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, el folklorista del Maresme, després d’haver recopilat més de setanta referències, es demana on es podrien descobrir els tresors i respon que, ”en algun racó ocult de les mateixes masies o en antigues construccions com castells, monestirs, rectories, masies abandonades… Amb menys freqüència, els arbres també poden amagar sorpreses enriquidores” (p. 209). Cal dir que arbre i dona van units.

En el paràgraf següent, posa un detall interessant i que no esperàvem trobar: “Això de la riquesa interessa tant als homes com a les dones, me n’han parlat tant els uns com els altres, però, a l’hora de cercar o de trobar tresors, no veig que, ni una sola vegada, ho fessin les dones” (p. 209). En llegir aquestes línies el 4 de desembre del 2025 i una anotació que havíem plasmat en la font que ens donà l’autor (“La dona (terra) salva l’home (cel)”), vaig deduir que la dona no havia de desamagar-ne perquè, com a Mare de la Humanitat, de tots, ella és qui els proveeix i de qui, en tot cas, en podran extraure els fills (ací, simbolitzats per aquests hòmens, en certa mesura, aventurers).

No debades, després, l’investigador català agrega que, “De fet, sortir de nits amb pic i pala per aquests mons de Déu és una feina que fa més per homes. Perquè anar a gratar entre murs enrunats és una cosa que s’ha de fer de nits” (pp. 209-210), moments del dia en què la dona és més activa i, de rebot, més favorable als fills (ací, els hòmens).

Amb referència als saurins, hi ha el punt “Saurins tresoraires”, en què diu que el saurí “té un do, sap localitzar ocult sota terra el tresor més necessari per a la vida. Si té aquest do per a trobar aigua, ¿per què no el pot tenir per a trobar or?” (p. 210) i u dels reporters li comenta “M’havien explicat que en Pepet Casalins, el mateix do que tenia de trobar aigua, també trobava or” (p. 210).

Igualment, també hi ha el cercador que s’insereix en el tema per si, sota una església, pogués haver-hi metall groc, com copsem en el punt “L’or de la Rectoria d’Hortsavinyà”, puix que, “A Hortsavinyà, al costat de l’església i del cementiri, hi havia la Rectoria (…). El 1974 la van tirar a terra. (…) Altres m’han dit que tampoc estava tan malament i que la van enderrocar per veure si sortia alguna olla amb or” (p. 210), un objecte que apareix en moltes llegendes i que ho fa com a aïna de recepció i femenina (el temple i el fossar simbolitzen la casa)

Tot seguit, Dani Rangil, per mitjà dels informadors, addueix una narració en què “Un dia, pel vespre, un de ca n’Oliver de Vallmanya va aparèixer a l’Hostal, però l’Angeleta tenia ple de gent dormint i no li podia donar llit. I li diu:

-Ai, Quimet: on vas a aquestes hores?

-Mira, (…) Angeleta, si no tens lloc (…), em dones una manta i me’n vaig a la pallissa.

-Sí, noi” (pp. 210-211).

Per tant, el passatge esdevé cap a la foscor, la dona fa de mestressa, l’home li diu que acceptarà, fins i tot, un lloc modest on puga tombar-se per a dormir (no exigeix) i ella l’acull i apleguen a un acord.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.