Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿demanaven opinió als fills i als néts? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes i bon cap de setmana,
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 4 d’abril del 2025 posaren “No, que jo sàpiga” (Maria Galmes Mascaró), “No. Pel que M”explicaven! A casa, feien i desfeien elles… i prou!!!” (Encarnació Sánchez), “Si. No sempre, però, quan tenien dubtes, suposo que sí. A casa, era com una cosa natural…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “A casa, sí. En el vestir, la mama i, sobretot, a m i a la iaia (qui era de la seva mare). I, en les despeses, en les vacances,… En tot, érem una gran família i molt oberta. Orgull de ser-hi. Ho compartíem tot” (Montserrat Cortadella), “No ho sé. L’àvia, no ho crec. La mare, NO” (Anna Babra).
En el grup “Paraules, refranys cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 4 d’abril del 2025 plasmaren “Bon dia, Lluís,
No: les padrines només feien lo que deien els padrins” (Contxi Enjuanes Carrera).
En el grup “Records del nostre passat“, el 4 d’abril del 2025 escrigueren “NO!!!” (Xavier Cristòfol Mas).
Quant a missatges, el 4 d’abril del 2025 ens respongueren “Unes vegades, sí, sobretot, quan eren coses legals o socials (quan el problema era gros o bàsic i repercutia en la família). Però, la major part de les decisions, les prenien els adults i la dona era la que tallava l’abadejo a casa i es comptava amb ella. Les decisions de les dones solien ser ‘sagrades'” (Joan Colera), “La resposta a la que d’avui és ‘No, que jo recordi'” (Rosó Garcia Clotet), “No ho crec, però sé que la meva avia tenia un gran respecte per la seva mare i que tot i sent vídua i mare, tenia molt control sobre ella” (Maica Pérez Amador), “Sovint, a les filles, sí… Als néts, no” (Joan Marrugat), “Als fills, sí, crec que sí, per l’àvia paterna, que es cuidava de l’empresa familiar de transports. Puc afegir que el telèfon de l’empresa era a casa seva, quan encara quasi ningú no en tenia, i era ella que responia. Ho tenia a la seva cuina” (Lucila Grau), “L’àvia paterna Carme, ho dubto. Era molt ella, pel que m’han explicat. Pel que fa a l’àvia Maria, materna, en restar vídua molt jove, el seu fill gran Eudald va ser el suport de la casa de pagès: era qui ho gestionava, tot i també feia les feines de pagès” (Nuri Coromina Ferrer), “De fet, tot el que era una novetat a quelcom, per fer o no. Opinar, junts, sempre” (Lydia Quera).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
