Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿era típic casar-se en esglésies o bé en santuaris?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 7 de desembre del 2024 posaren “Crec que en esglésies” (Josep V. Martí), “Sé de gent que, abans d’aquesta data, es casava a Montserrat, que és un santuari” (Carme Andreu).
Quant a missatges, el mateix dia i més avant ens escrigueren “Sempre es casaven a la parròquia que fos” (Daniel Gros), “Molt majoritàriament, en esglésies” (Xec Riudavets Cavaller), “Les meves àvies es van casar en esglésies” (Rosó Garcia Clotet), “En església. No em consta que ho fessin enlloc més” (Montserrat Cortadella), “Els pobres, a l’església o parròquia que els tocava” (Sebastià Sardiné), “Referent als casaments, crec que l’àvia es va casar amb un vestit de color marró en una església. L’àvia era òrfena i acollida pels tiets, que la van fer treballar de minyona. Per tant, no podia casar-se de blanc.
No sé si aquesta norma era habitual, o bé era cosa de la família. La meva mare es va casar per poders, quan el meu pare era al front al 1943.
Crec que va ser en una església.” (Lui Sarrià). a qui responguí “Quant al color blanc, si recorde bé, mon pare ens ha dit alguna vegada que, en el poble on viuen [, Aldaia], a uns 6km de la ciutat de València, la primera dona que es casà de blanc ho féu cap a 1930”, “Suposo que en esglésies. Dubto que sabessin que eren els santuaris ibers” (Esther Jolin), “Jo diria que es casaven més a l’església del poble, però també en santuaris. No podria dir quina opció n’era la preferida” (Pilar Ortiz De Paz).
Igualment, en correus electrònics, el 7 de desembre del 2024 comentaren, “En el cas dels avis de Moià, en ser la majoria de la familia, pagesos, i molts d’ells, tenir capella o ermita, doncs els casaments, batejos, comunions, etc, se celebraven allí” (Àngel Blanch Picanyol), a qui plasmàrem “Gràcies, Àngel, (…), en línia amb algunes de les famílies del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya“, de principis del 2021″.
Finalment, ma mare (eixe dia, per telèfon), em digué que, entre “La gent que podia pagar-se” un casament un poc més lluït, per exemple, en un santuari, n’hi havia qui ho feia.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
