Paraules de Pilar Ortiz De Paz , hui, 30 d’agost del 2024, en relació amb la mort i amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:

“— No sols ens parlaven, també ens la feien viure. Quan es moria algú al poble, anàvem a donar el condol a la família i, per tant, entràvem a l’habitació on era el mort.

I una altra cosa: els diumenges, el nostre passeig pel matí era anar al cementiri a visitar els parents morts. Com pots veure, la mort era present en tots moments”.

Sobre aquest comentari, ma mare m’ha dit que “Ací, en el poble (Aldaia o Alaquàs), sí que he conegut jo morir-se el fill (o la mare o el pare): uns quants mesos anaven diumenge al cementeri”.

A més, Rosa Rovira ha afegit que “Més que parlar-ne, a pagès, la vivíem com una cosa ben natural” i Angels Salvador ens ha posat que “La mare ho explicava, perquè, abans, els difunts es morien a casa i, com els padrins no els portaven a cap residència, sinó que els cuidaven, nosaltres convivíem amb les malalties i t’ho deien. I tot ho trobaven normal”.

Afegirem que Àngel Blanch Picanyol ha escrit aquestes paraules:
“— Bé. Més que parlar sobre la mort, tant l’àvia com ma mare, veies que, quan algú es moria, no els feia res anar a veure el mort. Fins i tot, recordo que, a vegades, si el mort era a casa (sempre parlem de Moià, no pas de Barcelona), però no sabien on era, preguntaven si es podia veure el mort i, llavors, comentaven la jugada, sobre si estava maca/o, poc natural,… I, més d’una vegada, havien anat a ajudar a vestir el mort”.

Quant a ma mare (1943), a vegades, m’ha dit que la seua àvia paterna (dels anys setanta del segle XIX), algunes vegades deia “Àngels i serafins tinc en el cel” i que això li ha fet pensar que se li haurien mort alguns fills, tres, de petits. Igualment, en maig del 2023, em comentà que “Els hòmens, per a això [el tema de la mort i recordar els qui han faltat], han sigut més llunyans. Les dones han sigut més sensibles”. Jo ho relacione amb el tema de la maternitat (els mesos dins de la mare) i amb el de l’educació de la mare al fill: el vincle sol ser més fort.

Ma àvia paterna morí un poc abans de ser-ho i, per això, en ma casa, encara que no es tractava sobre el tema, sí que el teníem present. De fet, jo sempre la trobí a faltar i, per això, un poc abans de morir ma àvia materna (amb noranta anys), entrí a la cambra on ella era i la besí.

Igualment, Fina Pujolras ens ha comentat “Sí que se’n parlava. Com que la religió tenia molt poder en aquells temps, se’ns deia sempre que no havíem de viure mai en pecat, que la mort ens podia sorprendre i, si no estàvem en gràcia de Déu, no podríem anar al cel.

Amb el rosari, sempre resàvem ‘Un parenostre a Sant Josep, que ens doni una bona mort’. Per bona mort s’entenia haver rebut els Sants Sagraments.

A la mainada, se’ls parlava de la mort amb naturalitat. Les converses sobre això es tenien, principalment, amb les àvies”.

Adduirem que Lourdes Hernandis ha escrit que “Així era. Jo recordé també anar a veure’ls. Estàvem damunt la taula, rodejats de flors. No els posaven en la caixeta fins que no els feien el soterrar” i que Emili Rodríguez Bernabéu ha posat “És veritat, no era tabú” i, quant a Teresa Fontova, “Totalment d’acord. Els padrins es van morir a casa i sense cap problema: entràvem on estava el taüt. Jo crec que ens ajudava a entendre més la mort i a poder fer el dol més normal. Cap trauma”.

A més a més, Nuri Coromina Ferrer ens ha respost “No directament, però totes dues havien perduts fills i se’ls notava certa tristesa.

A més, amb el costum d’anar fosques de color: grisos o negres, ho semblaven més, tot i que era petita, jo”.

Més comentaris: “Jo recordo, de ben jovenet, anar a veure la persona morta. No en tots els casos, però sí força sovint. Mentrestant, sobretot les dones, estaven passant el rosari. País i Memòria!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “La padrina, nascuda al 1892 i morta al 1974, deia que no tenia por a la mort.

Havien viscut guerres, morts de fills i considerava que, a partir dels seixanta anys, tot era regalat. En aquells anys, a Juneda, encara van vindre les ploraneres i jo vaig tindre que brodar un joc de llit perquè la mortalla fos nova” (Pepita Roig Armengol ).

Finalment, exposem les paraules d’Enriqueta Sales Ferre, del 23 d’agost del 2024:
“— Recordo anar a escola, a les monges Carmelites d’Ulldecona i sentir a mort: a tal carrer, tal xiquet; anar a veure’ls a casa. Estaven damunt el llit, tots arreglats, nets amb el vestit més nou o amb el de la Comunió o amb el del bateig. I la gent anava a fer companyia els pares i els familiars.

Els xiquets no teníem el tabú d’ara a la mort. Ho teníem normalitzat”.

Unes frases de ma mare, hui, en nexe amb la Setmana Santa i amb la mort: “Hi havia qui deia ‘A menys fe, més crits i plors exagerats'”.

Agraesc la generositat de les persones que han respost al tema del dia.

Alaquàs (l’Horta de València).