Dones i hòmens amb esperit emprenedor, eixerits i molt oberts

General, , , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El Pare Janàs”, recollida en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, la Marieta (la més jove de les germanes), altra vegada ha de fer una prova ordenada pel rei i, en línia amb lo matriarcal, ella “Va cridar el fuster i va fer una caixa de morts ben llarga (…); quan la va tenir, la va carregar dalt d’un ruquet i se’n va anar cap a casa del Pare Janàs” (p. 276). Com podem veure, ens trobem amb una dona amb molta espenta, forta i que, fins i tot, fa encàrrecs comercials, detall que reflecteix la realitat, per exemple, de dones nascudes abans de 1920: sovint, moltes activitats d’aquest tipus, les menaven dones.

Igualment, el relat exposa una dona eixerida i similar a personatges femenins en altres rondalles: és la part eixerida, un roder (com també la bacona respecte a un llop poca-solta, ja que la truja aconsegueix que ell no es menge els porquets i sí que acabe en un pou). Així, la Marieta li fa creure que era viuda, arran de la mort del seu marit, un home molt semblant al Pare Janàs:

“-Prou que podia ésser un parent vostre: per aquesta caixa, podeu veure que era molt més alt i cepat que vós.

(…) Baixeu i ho provareu”  (p. 277).

Més avant, la dona s’emporta el Pare Janás cap a cal rei i li’l presenta. “I aquell mateix dia es van casar i el rei va voler que el Pare Janàs fos el padrí de bodes” (p. 278).

Per consegüent, finalment, el monarca (que era de bon cor i recte) es decanta per la dona i no per un personatge masculí i, a més, en lloc de sacrificar-lo, li atorga un paper important, però no el principal.

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que apareix en l’esmentada obra de Joan Amades, és “La terra dels babaus”. Un pare tenia tres fills i reflecteix l’educació matriarcal i el tema del casament:

“-Fills meus: ja veieu que no tinc per mantenir-vos, ni res per donar-vos per dot. Us n’haureu d’anar pel mon a buscar ventura. A tots tres, us daré una cosa o altra, perquè tingueu un record de mi i, si us en sabeu valer i si sou prou eixerits, amb aquestes coses, podreu arribar a ésser rics. Us donaré el gall, el gat i els clemàstecs” (p. 280). O siga que el pare confia en la capacitat per a emprendre dels fills.

El germà gran aplega a una terra on “tothom anava vestit de negre” (p. 281) i, cada nit (moment del dia que empiula amb la figura de la dona), amb detalls de penitència i demanava que l’endemà eixís el sol. Llavors, el fill els canvia el gall i en fa fortuna i torna a casa.

Quant al germà mitjà, en una altra terra, “va preguntar què passava i un home molt vell, que era el més savi del poble, li ho va explicar” (p. 283) i el minyó va donar un gat per a que es menjàs el ratolí. Cal dir que, en aquest passatge, copsem la figura del gat (podríem relacionar-la amb la saviesa, per allò de “ser un gat vell”, en aquest cas, unida, a banda, amb l’ancià) i la del ratolí (“estar fet un ratolí”, això és, ser un eixerit).

Finalment, el germà petit, en un tercer indret, fa un pacte en què captem símbols femenins i matriarcalistes:  “l’hostaler n’hi va prometre una gerra de diners que tenia enterrada al celler” (p. 284). La gerra (atifell de recollida), la terra que aporta prosperitat (ací, sota terra, és a dir, en un lloc femení) i el celler (un punt interior) poden evocar-nos les sitges, amb una funció molt similar i, igualment, en nexe amb lo matriarcalista.

Al capdavall, els tres germans es troben en la casa i consideren que el pare havia pres una decisió encertada, “puix que, amb aquells tres dots de tan poc valor, havien trobat una gran ventura” (p. 285). Una invitació a acollir consells de persones més grans i, per descomptat, a espavilar-se i a l’esperit emprenedor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El títol de l’entrada, amb el femení en primer lloc, l’hem posat perquè el primer personatge de què tractem és una dona, no per cap acte en pro del feminisme institucional.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Velletes receptives, que aconsellen, que eduquen i reis amb bones assessores

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, és “El Pare Janàs”. Així, un pare i una mare tenien vint-i-una filles, però cap fill. Un dia, el marit, quan n’havia de nàixer un altre nen, digué a la dona que, si naixia una altra nena, les mataria totes.

Llavors, apareix el tema de l’educació matriarcal: la mare “Va cridar les filletes i els va aconsellar que fugissin de casa, perquè el seu pare no les matés (…). A totes, els va arreglar un farcellet amb la robeta, els va donar una llesca de pa, ben untada de mel, i totes les vint-i-unetes se’n van anar” (p. 265).

Un altre tret interessant és l’esperit de grup: “van decidir d’anar sempre totes plegades, perquè, així, si els passava alguna cosa, les unes es podrien ajudar a les altres” (p. 265).

En acabant, apleguen a un bosc i “La més petita de totes, que es deia Marieta i que era la més llesta i eixerida, va proposar que es podien enfilar dalt d’un arbre a dormir i que una d’elles es quedés a vetllar” (pp. 265-266) i, més avant, ella fa de cap de colla: “Ja em quedaré jo” (p. 266).

En un passatge posterior, s’acosten a una casa, una velleta (“Velleta, noble velleta”, p. 267) les acull, els marca la pauta i els diu unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme:

“-Entreu, però, sobretot, feu tot el que us diré i, potser, el meu fill, que és el Pare Janàs, no us veurà i no se us menjarà” (p. 268). L’11 d’abril del 2024, mentres tractàvem aquesta rondalla, copsàrem una semblança amb la tradició mallorquina: ací, la dona (la mare) té un fill que porta el nom de “Pare” (Pare Janàs), però és ella qui està per damunt d’ell, així com, en la típica possessió mallorquina, ho fa la madona (i no la figura coneguda com l’amo). A banda, en el relat, ella és més vella i, per tant, com en el costum, l l’anciana està per damunt dels de la generació següent (això és, dels fills) i es fa lo que ella considera més adient en cada moment.

Adduirem que aquest conte és ple de moments en què es plasma l’educació matriarcal i, a més a més, de frases simbòliques, per exemple, en comentar que la velleta “els va dir quin camí havien de seguir per a poder-se trobar totes, quan arribessin al bosc i, a la Marieta, que era la més eixerida, li va dir quin camí podien seguir” (p. 270). És a dir, ens trobem amb un projecte que es fa en grup (i tots seguint el consell de la dona de més anys) i que aquesta dona suggereix (una tendència en les cultures matriarcalistes) a qui mena les xiquetes.

Tot seguit, altra vegada, captem el tema de l’hospitalitat, de la generositat: “després, fareu cap al palau del rei, que és molt bon home i, si li demaneu recolliment, de segur que us en donarà per sempre” (p. 270).

Afegirem que aquest monarca és un home que recorre als assessors i, per això mateix, “el rei (…) en va tenir compassió i les va llogar a totes (…) i va dir a la Marieta:

-Tu, que, encara que ets la més petita, sembla que ets la més eixerida, seràs la mestressa de totes les teves germanetes.

(…) El rei va posar molta confiança en la Marieta i no feia res que no li ho expliqués i que no n’hi demanés parer” (p. 271), àdhuc, encara que la Marieta era la més lleja de totes les germanes (p. 272). El detall de triar com a consellera reial una dona i, més encara, de fer-la cap de les germanetes de la Marieta, plasma que, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), el prefecte del territori no es decanta, com ara, per qui sap més, sinó per la que considera més preparada i que més pot fer un bon paper per la comunitat.

Adduirem que resulta significatiu que ell aculla seguir els dictats que li expose la Marieta, després d’haver estudiat ella lo que crega millor per a cada moment. En eixa línia, aquesta rondalla és semblant a la narració “La filla des carboneret”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (en el Tom I), en què el monarca diu a una jove: “Lo que és estat, siga estat: tornem-nos-en a ca meua i dóna tots es consells que vulles, mentres sien bons” (p. 45).

Això sí, aquest rei també era rigorós i no volia que la gent abusàs de ningú: “El rei era molt bo, però li sabia greu que la gent es vantessin, i més quan li semblava que es vantaven de coses que no podien fer” (p. 272). El monarca, per a compensar-ho, li ordena que li porte una flassada i, en acabant, quan la Marieta “va arribar al palau del rei i li va presentar la flassada, el rei (…) va veure que la Marieta no es vantava de coses que no pogués fer” (p. 274) i “va demanar que, de seguida, es fessin els preparatius per a les noces” (p. 274).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Altra vegada, fem ús d’aquesta web com a font prioritària de temes relatius a l’estudi sobre el matriarcalisme i emprarem el blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com) com a complementari. En el  blog, figuren les entrades dels dies 6, 8, 9, 10 i 11 d’abril del 2024:

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/el-matriarcalisme-i-leducacio.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-matriarcalistes-damerica.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-indigenes-damerica-central-i.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/velletes-receptives-que-aconsellen-que.html

Agraesc els comentaris de l’informàtic.

assemblea-pagesa-6f (1)

“Arrelades a la terra”, les dones i el sentiment de pertinença a la terra i la maternitat

General, , , ,

Començarem amb el relat “Arrelades a la terra” (https://relatsencatala.cat/relat/arrelades-a-la-terra/1075541), de Neus Marín Cupull i publicat en la web “Relats en català” el 13 de gener del 2024, a què accedírem l’endemà. Amb lleugers retocs, diu així:

“Res feia pensar que passaria alguna cosa especial en aquell bosc frondós, quan els rajos de sol es feien pas entre les branques, mentre una xemeneia fumejava, els ocells piulaven, les fulles ballaven al compàs de la brisa i una cascada queia damunt d’un petit gorg on el so de l’aigua era la banda sonora d’un indret encantat.

Però la veritat era que havia arribat el moment i només ho sabia l’àvia de la Gisela. Amb ulls cansats, va despertar-la i li va ordenar que baixés a la cuina a esmorzar. (…).

Ja a taula, l’àvia (…) Repetia que s’estimava el bosc, també es justificava de la mort de sa mare, però un pacte era un pacte i el preu era elevat quan es tractava de complaure a la natura. Aleshores, li va dir que la mort vindria avui, que no patís, només seria una metamorfosi de la vida. (…) l’àvia (…) li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret. I ara, de mica en mica, les tres generacions tornarien al seu lloc, per donar pas a les següents.

Van sortir de la cabana i van caminar per un corriol que les endinsava en el bosc, l’àvia deia que la van escollir per ser la gran i tenia l’obligació d’acompanyar-la fins al final. Quan van arribar al petit gorg, amb cautela, va ajudar a la Gisela a asseure’s a la vora de l’aigua, tal com ho havia fet amb la filla i ara ho faria amb la neta, perquè, després, ho hauria de fer sola. La Gisela, molt adolorida, va mirar-la als ulls i li va preguntar: què som? L’àvia va respondre amb orgull que eren les protectores, criatures de la natura, i mentre la bressolava amb tendresa, els peus de la Gisela s’arrelaven a la molsa, a la terra i el seu cos es fonia fins a convertir-se en aigua”.

Entre els comentaris que plasmaren a l’autora, n’hem triat aquests: “Els orígens. Un relat curós al voltant de la vida i la natura, amb una riquesa i imaginació extraordinària.

Sensibilitat, emoció, tendresa” (Rosa Gubau), “”M’agradaria… Tornar a la terra, com es descriu al relat, sense taüt ni nínxol, només fusionant-te amb la natura, com ho fa la Gisela. Un text senzill” (llpages),

Com podem veure, aquest relat empiula amb trets matriarcalistes, com ara, la dona com a protectora de la terra, com a mare, la sensibilitat favorable a la terra i a la figura de la mare. Igualment, aquest escrit és favorable a la velleta (l’àvia), el matriarcalisme en el tema dels pactes (“un pacte és un pacte”), que la dona té la darrera paraula com també la mare i la Mare Terra (“es tractava de complaure a la natura”) i, com captem, la dona és la transmissora de la cultura tradicional.

Afegirem que és una narració ambientada, si més no, simbòlicament, en l’hivern, en el mes de desembre: s’ajunten la mort (això és, el dia de més foscor de l’any) i les llavors que colga el llaurador en la sembra (o siga, l’esperança en el demà, per exemple, per mitjà del naixement del Nen Jesús uns dies després del moment de major obagor de l’any).

Finalment, es plasma la funció de bressol (no sols respecte als nens, sinó de la terra on reposen les cendres dels avantpassats), sinó del sentiment de pertinença a la terra: la padrina “li explicava que tres generacions havien viscut per protegir aquell indret”, lloc on també arraïlarien les noves generacions. Per això, al capdavall, l’autora comenta que, mentres que l’anciana la bressolava (un tret que, ací, té a veure amb la maternitat), els peus de la neta arrelaven i, més encara, es convertia en aigua, u dels trets en nexe amb la dona, amb lo femení, junt amb la terra, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: D’ara en avant, per a facilitar l’estudi, emprarem el blog “Mèlpita” per a la gran majoria de les entrades sobre matriarcalisme: https://matriarcalisme.blogspot.com.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles amb persones de bon cor, que fan costat, agraïdes i de pal de paller

General, , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’anell de totes les gràcies”. Un dia, un pare molt dolent que tenia un noiet de molt bon cor, “el va enviar a vendre una gerra de mel al mercat” (p. 259), és a dir, un objecte que empiula amb lo matriarcal (pel seu caràcter receptiu) i amb la dolçor (ací, la facilitat per a guanyar-se la simpatia de la gent).

Quan el xiquet tornava a sa casa amb els diners, “va trobar una colla de noies que portaven un gat a matar” (p. 259) i el noiet els ofereix la gerra i elles ho accepten.

“Al cap d’uns dies, el va tornar a enviar al mercat a vendre una altra gerra de mel” (p. 259) i una collada de xics volia matar un gos, però ell els el canvia pels guanys que havia fet: “Ja ho crec si van avenir-s’hi” (p. 260).

Més avant, el xic, quan tornava a casa, veu que una noia volia matar un anyellet i decideix salvar-lo, a canvi dels diners. I, com que son pare veu que els ha amollats, fa fora el fill.

Ara bé, tot i que el noiet va quedar com mort, “De seguida, van venir el gat, el gos i l’anyell que ell havia salvat i, al seu costat, tots tristos, es van posar a plorar. Quan ja feia molta estona que ploraven, va passar un vellet petit, petit, (…) els va preguntar què tenien i per què ploraven” (pp. 260-261). Com podem veure, el xic, al principi, salva els animalets i, en acabant, ells li fan costat com també li ajudarà l’ancià:

“Aquell homenet es va acostar al minyó, li va estirar els deu dits, (…) després, la punta del nas i, al punt, el noiet va tornar a viure” (p. 261). O siga que el vellet facilita que reviscolen els xicotets detalls de la vida i, igualment, el sentit de l’olfacte, és a dir, que el xiquet rep una educació matriarcal. En eixe sentit, a continuació, podem llegir que, “al punt, el noiet va tornar a viure, més viu i eixerit que una centella” (p. 261).

A banda, el vell li dona un anell i li diu que, amb ell, podrà fer lo que voldrà.

Llavors, “El noiet, seguit dels seus companys, se’n va anar a córrer món” (p. 261) i, quan apleguen a una gran ciutat, es troben amb un rei que ordena que els agafen, perquè, en el territori que ell regentava, “estava privat de menjar al carrer” (p. 261).

És ací (i en passatges posteriors) quan el noiet recorre a l’anell i sempre guanya la mà al monarca.., fins que el cap de la terra li diu la veritat i autoritza que el xiquet es case amb la princesa (pp. 261-263).

Però, com que l’anell (que té forma redona, la qual empiula amb lo col·lectiu i amb la femení) que portava el vell, “l’havia pres de la seva mare, que era una bruixota, la qual, així que se’l va trobar a faltar, tot era cercar-lo (…), però, com que el noiet el va fer servir tant, les meravelles que obrava van arribar a orelles de la bruixa” (p. 263). Per consegüent, per una banda, captem l’olfacte (el nas) i, per una altra, les orelles, lo auditiu (un tret que enllaça amb lo matriarcalista).

En acabant, la dona, “una nit ,a cavall d’una escombra, va presentar-se a casa del rei” (p. 263). Com que la granera té un caràcter fàl·lic (és entre les dues cames, com també ho fa el penis), no descartem que el passatge posterior, hi tinga a veure: quan l’homenet (que havia acompanyat el xiquet i que, en dormir, romania tombat i amb un ull obert) veu que la dona roba l’anell, “va córrer a despertar el gos, que, al punt, va pujar a la teulada i va córrer darrere de la vella” (p. 264). Per tant, altra vegada, és la dona qui porta la iniciativa, com en altres rondalles i com en moltes cançons eròtiques tradicionals.

Finalment, la participació dels tres animalets (el gat, el gos i l’anyellet) fa que ells apleguen a un pacte i, al capdavall, “van recuperar l’anell i tots tres plegats el van portar al seu amo, que va estar tot content i agraït” (p. 264).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones acollidores, jóvens que tornen a la mare i generosos i pares agraïts i emprenedors

General, , , ,

Una altra rondalla arreplegada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Les sabates de cent llegües”. En primer lloc, direm que aquesta narració és semblant a la d’en Cagasitges, recopilada a primeries del segle XX per la folklorista Sara Llorens i que podem llegir en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. Un marit i una muller tenien tres fills i, per traure-se’ls de damunt i poder viure, “pensaren de portar-los al bosc i deixar-los abandonats” (p. 256). Passa que “El més petit ho va sentir i, abans que els seus pares se’ls emportessin cap al bosc, va anar a recollir una butxacada de pedretes blanques i ben petitetes. Pel camí del bosc, anà tirant pedretes i deixant un rastre” (p. 256). Aquest fet es repeteix una vegada i, al tercer intent dels pares, el fill més xicotet no pogué agafar pedretes i recorregué a molletes de pa,… que se les menjaren uns ocellets. Comentarem que el color blanc està vinculat amb la infantesa. Per tant, aquest passatge representaria l’intent de continuar el lligam amb els pares, amb la terra, per part dels fills.

Nogensmenys, “se’ls va fer de nit, van veure allà molt lluny un llumet, se n’hi van anar i van veure una casa, hi truquen i demanen posada. Els va sortir una dona que els digué que el seu marit era un gegant” (p. 256). Per consegüent, captem altres trets matriarcals: la nit (moment en què apareix la dona) i el tema de l’acollida (el qual empiula amb la mare com a protectora dels fills i amb la disposició a fer costat els necessitats).

Tot seguit, la dona fa el paper de senyora ama i els ho aprova: “li van demanar, de totes passades, que els donés acolliment. La dona els va recollir i els va amagar dintre d’un armari” (p. 257).

El germà més jove fa que el gegant es menge les tres filles que tenia i, junt amb els altres (i altra vegada, de nit), fa via “i s’havien amagat en una cova” (p. 257). O siga, que tots tres tornen a la mare (la cova) i un personatge femení (la dona) és qui salva els hòmens (ací, els fills).

Afegirem que, així com, al principi, u dels germans despunta entre els altres, al capdavall de la narració, tots tres estan molt igualats, per exemple, quan veuen les sabates del gegant: “Els noiets, aleshores, van sortir, li van treure les sabates, se les van posar i, en un no res, van ésser a casa seva. Els seus pares van vendre les corones de les filles del gegant i les sabates de cent llegües” (p. 257) del gegant i, així, tots cinc pogueren viure benestants.

Finalment, direm que aquesta rondalla representa 1) el pas de la infantesa a la joventut, 2) que, en la jovenesa, els fills cal que s’espavilen i que tracten d’aprendre a no dependre tant dels pares i 3) que, quan els fills tornen a la casa on nasqueren, ho fan com a adults que, tot i que continuen vivint junt amb els progenitors, no han deixat caure els seus parents (com també ocorre en altres narracions). Per això, podríem dir que és una mena d’agraïment i una invitació a deixar millor l’esdevenidor: ací, mitjançant la generositat dels tres nois. A banda, adduirem que ambdós pares tenen a veure amb el comerç (també la mare), tret que enllaça amb l’esperit emprenedor que hi havia en més d’una casa, tant per part del marit com de la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, emprenedores i molt obertes

General, , ,

Un altre relat que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La mallerengueta”. Primerament, direm que una mallerenga és un ocell. Un rei viudo tenia “una filla molt bona i molt creient que se l’estimava molt” (p. 250). Passa que, davant de casa, hi havia una vídua “que també tenia una filla, que tenia moltes ganes d’ésser reina i que no parava de dir a la princesa que, si el seu pare es casava amb ella, anirien més ben regits, que menjarien més bé” (p. 250) i que tot rutlaria millor. El rei, després que ho comentàs la seua filla, un dia es va casar amb aquella dona.

Com en altres narracions, la madrastra prioritza la seua filla, desconsidera la del rei i, a més, aprofitant que el monarca se’n va a la guerra, fa fora la princesa, qui fa via cap a un bosc espés.

Aleshores, troba “un gran palau amb les portes obertes de bat a bat” (p. 251) i la xicota passa per dues cambres i troba una gran taula parada i un llit tot de seda i de perles: això és, copsem que el matriarcalisme obri les portes, rep de bon gust la bonesa. Per eixe motiu, ella s’hi queda a viure.

Passats uns quants dies, la madrastra volia saber on era la filla del rei i envia la seua filla. Ací, la jove de la madrastra enganya la princesa i, com que la noia era molt bondadosa, “la va convidar a quedar-se allí, a viure plegades” (p. 251).

A continuació, copsem trets matriarcalistes: vora de la mitjanit, la jove dolenta “va veure que, per la finestra de la cambra on dormia la princeseta, entrava una mallerengueta molt petita i molt bufona, que, de seguida, va anar a banyar-se i a esplugar-se en una palangana d’aigua: al moment, es va tornar un príncep d’allò més galant i gentil” (p. 252). Com podem veure, la princesa és oberta (com una de les finestres, part de la casa associada als ulls) i té un punt de vista receptiu, l’ocell és xicotet (mentres que la jove és grossa) i, encara que ell no passa per cap adreçador, sí que ho fa per un element femení: l’aigua. I, tot seguit, la dona (lo líquid) fa que el xicot ja estiga en condicions d’entrar on roman la noia i, més encara: ell es converteix en un príncep garrit.

Cal dir que, tot i que no es tracta d’un relat eròtic, en el passatge immediat, “El príncep es va posar a dormir al costat de la princesa i, quan va fer-se de dia, es va llevar, va tornar-se a banyar” (p. 252) i, altra vegada, es converteix en una au. Per tant, el vincle amb la princesa (de major categoria social que ell i molt acollidora dels petits, àdhuc, dels animalets) esdevé de nit, u dels dos moments del dia que empiulen amb lo femení (vesprada i nit). A banda, quan despunta el sol (és a dir, en la infantesa), ell (simbòlicament, en relació amb lo masculí), emprén el vol. Així, aquest passatge resulta prou significatiu i va més enllà del simple fet d’eixir el sol, d’iniciar-se la nit o de ser mitjanit.

Posteriorment, la filla de la dona viuda fa que, un segon dia, el príncep, quan volia eixir, es trobe amb la finestra tancada (com l’actitud d’aquesta xica) i, com que ell travessa uns vidres i es talla, “El palau, de seguida, es va fondre i la pobra princeseta es va trobar jaient a terra, enmig de l’herba del bosc” (pp. 252-253).

Ara bé, més avant, hi ha tres tortres (ocells femenins) unides i una d’elles diu com es podria salvar el príncep: les haurien de matar. Igualment, com que la jove princesa sí que les havia oïdes, “es va treure el davantal i, ben a poquet a poquet, (…) el va tirar damunt de les tres tórtores i les va agafar” (p. 254).

Afegirem que, en passatges següents, la xicota es troba amb personatges que li fan costat (amb un forner que era un bon home i, en acabant, amb un oliaire). En altres paraules: la bonesa de tots dos s’alia amb les persones de bon cor. I, després, comptarà amb la col·laboració d’uns estudiants.

Cal dir que l’enginy de la jove permet que, en aplegar a casa d’uns estudiants, com que ella tenia diners, però no els jóvens (tret que enllaça amb el típic personatge femení i emprenedor, que porta un xicotet comerç i present en rondalles i en cançons tradicionals en llengua catalana), “va vestir-se d’estudiant (…) i se’n va anar pels voltants de la casa del rei” (p. 254), on, per mitjà d’aigua de roses, en tres dies, la noia guareix amb tres ungüents el xic.

Finalment, “El príncep, de seguida, va posar-se bo. Ella ja s’havia posat el vestit de princeseta i, dintre del farcell, havia amagat el vestit d’estudiant. (…) I, com que ella, amb el seu afecte, l’havia desencantat i l’havia guarit, [ el príncep] va voler-se casar amb ella. Es van casar i van fer unes grans bodes i festes” (p. 255). O siga que el jove (i, de pas, el narrador), posa lo femení com a part dominant i guaridora, ella és qui salva. De fet, com a agraïment (un valor present en moltíssimes rondalles), ell li demana la mà…., i ella accepta casar-se amb el príncep (un xicot de bon cor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat, que salven, de paraula i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada per Joan Amades en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “Els tres óssos”. Una mare tenia tres fills i tots tres li diuen que volien fer món i que, “si mai tenien un altre germanet, els ho enviessin a dir, que vindrien per conèixer-lo; però que, si tenien una germaneta, que tant se’ls en donava i que no els ho fes pas saber, perquè vindrien i se la menjarien” (p. 245). La dona, per a qui la maternitat devia ser important, es va entristir i, al capdavall, tingué una filla i, com que la mare morí, “Una veïna molt bona dona la va recollir, la va mantenir i la va fer gran” (p. 245). Nogensmenys, una filla d’aquesta veïna tenia enveja a la filla adoptada i “la pobra noieta se’n va anar pel món a captar” (p. 245). Com podem veure, la veïna no deixaria caure la part femenina (la xiqueta), sinó que la protegeix, l’educa i la reforça.

Quan la xicota aplega a un bosc espés, “va demanar al cel que l’ajudés. De seguida, es va obrir una escletxa enmig de la paret i va poder entrar dintre del castell. (…) Tot d’una, se li van presentar tres óssos grossos com tres gegants que se li anaven a tirar al damunt i que se la volien menjar, però molt fonda, molt fonda, es va sentir una veu que deia: ‘No li feu res, que és germana vostra’. I els tres óssos, al moment, van recular i es van tornar tres fadrins alts i cepats, rossos” (p. 246). Quant a aquest apartat, direm que, el 3 d’abril del 2024, mentres tractava aquesta rondalla, pensí en la possibilitat que la veu del cel fos la de Nostra Senyora i que la del fons de la terra fos la de la mare (ja morta, però que era recordada pels fills, això és, pels tres ossos, i per la filla). I, seguint la tradició matriarcalista, els tres ossos accepten lo que els diu la dona (la mareta).

Per això, “En saber que tots eren germans, (…) li van explicar que estaven encantats i ella els va dir com havia arribat fins allí” (p. 246). Podem veure que, el fet que els tres germans hagen abandonat la mare, ho han pagat i que, en canvi, el narrador es posa de part de la jove. Després, apleguen a un acord: ella farà les tasques de casa “i ells li van dir que mai no li mancaria res, que tot ho tindria amb gran abundor, però que, per a res del món, no podia sortir d’allí dins, fins que ells estiguessin desencantats” (p. 246). Per consegüent, ara no la deixaran sola (la banda femenina de la persona), a diferència de com havien fet amb la mare, sinó que li donaran suport. I, més encara: ells parteixen que la noia domina (no està encantada).

En el passatge posterior, apareix un altre jove: el príncep i fill del rei, un xicot atrevit que, en veure la noia, recorre a una escala i s’enfila per a traure-la de la presó i, així, poder-se-la emportar.

Ara bé: la xicota, en línia amb el pacte que havia fet amb els germans, “Abans de deixar-se baixar pel príncep, va mirar al bosc i, allà lluny, molt lluny, va veure els tres óssos que, amb el cap, li feien que sí, que ja se’n podia anar. Però heus ací que, quan ja anava a posar el primer peu al primer graó, va sentir aquella mateixa veu tota fonda que li deia:

-Si no vols perdre els teus germans i tu mateixa, has d’estar tres anys, dia per dia, sense dir ni una paraula.

I, des d’aquell moment, no va obrir més la boca, com si fos muda” (p. 247). Altra vegada, els tres germans i la germana estan a les mateixes. Igualment, la dona permet que no es trenque el vincle entre els quatre germans i, per tant, podríem dir que persisteix l’empremta de l’educació matriarcal que tots quatre havien rebut de la mare.

Als pocs dies de casar-se el rei, el monarca se n’ha d’anar a la guerra i, quan tornarà, com que la mare del rei havia ordenat a tres criats que tirassen a mar el nen que havia tingut la parella (que no era mort), però la dona del criat que decideix salvar el nen havia acollit el nadó (la infantesa estaria amb futur) i la mare del monarca havia tingut molta raboseria, el rei porta la reina a la Justícia.

Afegirem que, tot i la decisió judicial, “tothom estimava molt la pobra reina muda; i el rei, el seu home, plorava més que ningú, perquè se l’estimava molt” (p. 248). En aquestes línies, copsem que el rei ha fet el seu paper de cap del poder judicial, i com que ell confia en l’honestedat de sa mare i tracta de fer bondat amb tots, no voldria que morís la seua dona, però sap que paraula de rei no pot mentir i que, del color del rei, es tinyen els vassalls.  A més a més, en aquest relat, matriarcalista, la figura masculina de més poder polític també plora i, de pas, fa costat a la gran majoria dels habitants del regne.

A continuació, els tres ossos (els tres germans) es presenten en la plaça “i van arribar fins a la pobra reina, i tots tres li van llepar les mans i la cara” (p. 248). I, en tocar  les campanes la mitjanit, “es van tornar tres fadrins alts i cepats i rossos (…), van abraçar la reina” (p. 248). Més avant, els tres xicots s’acosten al rei, li diuen que son germans de la reina i que ella “era molt bona i molt honrada i que tot el que li havia contat la seva mare era mentida” (p. 249) i, finalment, el rei feu penjar sa mare (la dolenta de la rondalla), perdona la vida a la regina i la reina torna a parlar, com havia pactat amb la mare (la veu que li havia indicat com sobreviuria).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen, que acullen, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “La princesa granota”. Un pare tenia tres fills i, com que no els podia mantenir, un dia els comenta que “el millor que podeu fer és anar-vos-en pel món a provar fortuna. Sigueu bons minyons i no feu mal a ningú i, d’aquí a un any, torneu tots aquí, a casa, per veure quina ventura heu tingut” (p. 240). Com podem veure, en aquest passatge, apareix l’educació matriarcal, la qual inclou tractar els temes en grup i amb els educadors (ací, el pare, com una persona que els mena i que, obertament, es relaciona amb ells). Igualment, captem suggeriments que empiulen amb refranys tradicionals sobre com viure ara i demà. Finalment, els diu que, un any més tard, els tornarà a acollir en casa: continuarà tractant-los com a fills seus.

Tot seguit, “Els tres minyons es varen posar en camí plegats fins que van arribar a un entreforc de tres camins; allí es van separar per un camí diferent” (p. 240), de la mateixa manera que, en la jovenesa, les persones comencen a separar-se dels seus pares (per a formar-se en contacte amb realitats diferents a les més habituals) i, posteriorment, tornen a la casa i ho fan a un nivell prou igual al dels parents (ací, al del pare). El més gran farà de moliner; el segon, d’ase d’una sénia i, quant al tercer, com en molts relats, serà qui reeixirà i qui més es desenvoluparà en línia amb lo matriarcal.

Així, “El més petit va fer cap a un estany de granotes que es passaven tot el dia rac, rac, rac, i, com que mai no n’havia sentit cantar, es va quedar tot parat (…), fins que es va fer migdia i va saltar una granoteta fora de l’aigua, tota eixerida i tota bufona, que, tot bellugant-se, va semblar que deia a aquell noi que la seguís; i el noi la va seguir i van fer cap a una gran cova” (p. 241). Per tant, el xic s’acosta cap a un ambient femení (l’estany, l’aigua, les granotes), en què les dones tenien la seua pauta de conducta. I ell, en l’inici de la seua joventut, es troba amb una noia més preparada i més feta que ell (de la mateixa manera que, entre els dotze i els setze anys, les xiques estan més desenvolupades que els xics). A banda, la granota (la xica) és qui fa marca les directrius i el porta al seu terreny i, igualment, ella passa de l’aigua (vinculada amb la dona) a la terra (ací, a la cova, la qual està en nexe amb la maternitat).

En acabant, ja en eixa cova, “la granota va semblar que deia al noi que s’assegués i que mengés. El minyó (…) es va asseure i es va entaular. La granota no es va moure mai del seu costat. Unes mans (…) li van servir un dinar a cos de rei (…). Quan va haver dinat, li va semblar que la granoteta li deia que la seguís (…). El minyó la va seguir i van arribar plegats fins al peu de l’estany i la granota es va tirar dins” (p. 241). Altra vegada, com en més apartats, el xicot va darrere de la dona, on ella li indica. A banda, la dona li fa costat i, al capdavall, la granota (el personatge femení sorgit de l’aigua) passa de la terra a l’estany, o siga, pel dos terrenys que enllacen amb lo matriarcalista: el realisme i la fluïditat.

En el paràgraf posterior, llegim que “el noi vinga escoltar-s’ho i, com més s’ho escoltava, més li agradava, fins que es va fer vespre i va tornar a sortir aquella granota petita i eixerida i, altra vegada, va semblar que feia per manera de dir-li que la seguís. Van tornar a la cova” (pp. 241-242). Podríem dir que aquests passatges trauen trets matriarcalistes: l’escolta, el vespre (l’inici de la nit), la dona com a cap de colla, la cova (símbol de la vulva i, a més, en nexe amb la maternitat) i la paciència (el noi accepta seguir la mateixa pauta i passar per paratges femenins i en què una dona el mena i li aporta menjar, com la mare que alleta el nadó).

Per això, quan ja havia passat un any, el minyó, “quan va arribar a la cova, per dinar, va trobar asseguda a la taula una gran princesa” (p. 242) i molt mudada, qui li digué “Jo sóc una princesa que em varen encantar i em van tornar granota i no podia desencantar-me fins que hi hagués una bona persona que es passés tot un any escoltant com cantava sense saber-li greu, ni sense replicar: aquesta persona has estat tu. Per agrair-te el gran servei que m’has fet, et dono la meva mà. Ara mateix, enviaré a buscar una carrossa al palau del meu pare, ens n’hi anirem i farem unes grans noces” (p. 242). Al meu coneixement, aquest passatge té a veure amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals. En lo sexual, perquè ella és ben tractada; en lo educatiu, perquè ella convida a escoltar (un tret matriarcalista), a no replicar mentres que uns altres fan la seua tasca o, com ací, canten, i a servir de bon cor a les dones. A canvi, ella li dona la seua mà i aprova la conducta del noi: ell és molt servicial i ben plàcid.

Passa que, eixe dia, el xic havia d’anar a ca son pare (on, un any després, havien de reunir-se els germans) i, com que ell havia donat la paraula a son pare abans de conéixer la princesa i la xica és molt oberta i amb bona empatia, “La princesa granota va enviar aquella granoteta que tot l’any l’havia acompanyat, a l’estany de les granotes” (pp. 242-243) i, així, captem que la dona té criats i que els dirigeix.

Un poc després, el fill petit, ja en casa, es troba amb els dos germans (i amb la dona de cada u d’ells) i no els diu com li havia anat, ni que, quatre dies més tard, els  enviaria a cercar.

Finalment, el fill més xic se’n va a la cova i, al capdavall, quan ja s’havia casat i el rei havia vist la princesa (abans, granota) i “va fer preparar un gran convit” (p. 244), el monarca accepta acollir els altres germans amb les seues dones (p. 244).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones garrides, que aplanen el camí, que determinen i molt obertes

General, , ,

Una altra narració recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La Cara d’Estel”. Així, molt prompte, podem llegir “hi havia una reina que tenia tres fills, tots tres eren molt bons minyons i ella no sabia a qui fer hereu de la corona del seu reialme, perquè li semblava que no estava prou bé fer-ne al gran, només perquè era el gran. A aquesta reina, li agradaven molt les noies ben netes, polides, endreçades i bones feineres de la casa i va pensar que, el millor que podria fer, era donar la corona al fill que li portés una nora que reunís més condicions d’aquestes” (p. 235). Per consegüent, captem molts punts en comú amb lo matriarcalista: 1) la reina és qui fa de cap d’estat (no un home), 2) ella tria qui la succeirà (tampoc no ho farà una figura masculina), 3) ella posa les condicions (altra vegada, la dona és qui dicta) i 4) és molt oberta i, per això, no exigeix que les complesquen totes, però sí indica que el candidat designat serà qui més s’ajuste a les prioritats de la regina.

Els tres fills “van decidir anar pel món a buscar promesa, una noia que fos del gust i del goig de la seva mare” (p. 235). Per tant, les figures masculines (tres hòmens, ací, a més, fills) seguiran les pautes que els ha indicat una dona (la reina). Els dos més grans se’n van a una fira de dones (“va decidir anar a la fira de noies”, p. 235), però ningú dels dos s’atreví a portar al palau la dona triada, sinó que se’n van a un hostal (és a dir, a un prostíbul o, en altres paraules, a una casa de putes, p. 236).

Quant al fill més petit, “va fer cap a una bosc molt espès que, al mig, hi havia una caseta molt bonica” (p. 236) i “va veure arribar una vella molt vella (…) [,] que es va posar al peu d’una finestra” (p. 236), i cridava una jove (Cara d’Estel): “Cara d’Estel, / color blau cel, / més dolça que mel: / tira’m l’escaleta / per pujar al cel” (p. 237).

Llavors, apareix la figura de la xicota: “per una finestra, va sortir una noia molt bonica, amb una gran cabellera rossa, que la va estendre finestra avall fins arribar a terra, aquella cabellera feia unes ones i la velleta es va enfilar amunt (…). El príncep va quedar tot enamorat d’aquella dona” (p. 237). Com podem veure, la jove aporta força (com, més d’una vegada, simbolitzen els cabells) i hi ha una relació entre ella (el futur) i l’anciana (el passat). En acabant, la velleta baixa per les mateixes escales dels cabells jovenívols de la xica (p. 237). I, com que el xicot ho havia vist, pensà que ell podria dir les mateixes paraules a la fadrina i, així, ella li obriria la finestra. Tot seguit, el jove diu els versos i ella li obri i li aplana el camí.

Ara bé, el germà més xicotet la porta a l’hostal i, com que la velleta torna a casa i no troba la xicota, “amb l’olor, va seguir el rastre d’allí on havien anat i va fer cap a l’hostal” (p. 238), l’anciana ordena com serà la Cara d’Estel: amb un cap de ruc. Ací podríem copsar dos temes importants: 1) la sexualitat vinculada amb la prostitució (més laxa en les cultures matriarcalistes, com ho plasmaren moltes persones quan exposàrem el refrany “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”, que ma mare oí dir a la seua àvia paterna, nascuda en 1878) i 2) que hi havia una part de la societat que considerava inapropiat fer costat a la prostitució (quan relaciona el cap d’aquestes persones amb el ruc, o siga, amb una rucada, amb una decisió molt desencertada).

Aleshores, com que la reina acudeix a l’hostal (“va fer cap la reina amb els seus tres fills”, p. 238) i les trobava estranyotes, posa una tercera prova: quina feina sabien fer. Les dues primeres sabien filar i, com que el príncep volia casar-se amb la del cap de ruc, perquè ell “li havia donat paraula i (…) paraula de príncep no torna enrere (…)  [,] va voler complir la paraula i es volgué casar amb la Cara d’Estel” (p. 239).

Igualment, “Quan eren camí de l’església, van trobar l’avia, la Cara d’Estel li va demanar perdó, ella la va perdonar i li va dir” (p. 239) que mai més no tornaria a ser cap de ruc i que es tornaria Cara d’Estel. Altra volta, com en diferents rondalles, és una velleta (ací, qui fa de mare de la jove) qui perdona la noia i, per tant, ella té la darrera paraula, àdhuc, en temes relatius a lo sexual i a lo eròtic.

Finalment, la xicota “va tornar altra vegada tan bonica i tan gentil com era abans. En sortint de l’església, se’n van anar a casa de la reina, que, (…) al moment, va deixar la corona i totes les seves riqueses i les seves hisendes al fill petit” (p. 239). En aquest passatge, captem que la vella ha perdonat la jove, qui ara és garrida, se’n van a la reina (al cap del reialme) i, si bé és cert que el xicot és qui ha triat la xica, també ho és que els trets en nexe amb la noia són els que determinen la preferència de la regina, o siga, de la dona que podia permetre l’herència de l’estat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Dilluns de Pasqua i bona Setmana de Pasqua.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Ja venim de berenar”, cançons de Pasqua

General, ,

Pel 10 d’abril del 2022, ens plasmaren aquestes cançons de Pasqua:

“Ja venim de berenar,

hem jugat a la tarara,

ens hem begut tot lo vi,

hem trencat la carabassa.

 

Txúngala,

la cataxúngala,

txúngala, del polissó,

txúngala, les xiques guapes

i les lletges al racó” (Lourdes Hernandis).

 

“Eixe tio de les faques[1]

és un home divertit

que repicava les faques

a les onze de la nit” (Teresa Isabel Reig).

 

“Vinguen de divertir-nos:

als ‘banys’, ens n’hem anat,

ens hem menjat la mona

i el paper ens hem deixat.

Mari Bel, Mari Bel,

Mari Bel. Bel, Bel, Bel!!!” (Rosa Esteve-Marin Giner).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon dia de Pasqua i Bones Festes de Pasqua.

 

Nota: [1] Navalles.

 

assemblea-pagesa-6f (1)